Es diu que la cultura grega tenia una visió circular de la història. Es recorria sempre el mateix camí i la perfecció consistia a fer-ho bé. Va ser el judaisme i sobretot el cristianisme que amb la seva visió messiànica de la història va trencar la circularitat del pensament i va introduir la idea de progrés avui tan malmesa. El pas del temps havia de comportar necessàriament una millora.
Els grups i partits que es mouen entorn de la idea de presentar una alternativa catalana a l’independentisme i que van fracassar a les anteriors eleccions per incompareixença o per mals resultats, semblen ancorats en la visió grega de la història, perquè ara tornen a presentar l’horitzó electoral situat en les eleccions municipals i repetint exactament les mateixes idees que els van dur al fracàs. Les recents declaracions de David Bonvehí a La Vanguardia (24 d’abril) són un bon exemple d’allò que fa inviable una alternativa.
- En lloc de buscar incorporar gent nova, es mouen amb els mateixos de sempre. En el cas del PDeCAT, el partit de Bonvehí, amb la recuperació de figures del passat, com Artur Mas i Joana Ortega. Però aquesta no és la qüestió més important, perquè el retorn de persones de vàlua (no és el cas d’Artur Mas, causant del desastre) sempre pot ser positiu, sino aquelles altres qüestions que fan impossible fer foc nou.
- Una d’elles és considerar-se cada formació el pal de paller sobre el qual han de girar les altres, i això d’entrada. I cadascuna creu que té motius inqüestionables perquè sigui així. Bonvehi ho deia amb tota innocència: “estem disposats a liderar una alternativa a Ada Colau. Serà el primer gran repte per l’espai central que construirem”, ampliar aquest partit amb diverses sensibilitats i formacions. Certament algú ha de liderar i portar la veu cantant, però abans s’ha de demostrar, amb capacitat de mobilització i amb fets, que aquest lideratge és real perquè és evident que els resultats de les últimes eleccions no ho van fer palès.
- La qüestió de la independència. Difícilment es pot construir una alternativa a l’independentisme des d’un independentisme soft. Una cosa és aspirar al màxim autogovern de Catalunya, i una altra és mantenir la bandera de l’independentisme. Quan Bonvehí afirma que cal “mantenir bones relacions i sumar tot el que es pugui” està introduint un element de confusió important perquè no es pot ser alternativa a una realitat a la qual no descarta sumar-s’hi.
Hi ha en tot plegat una manca de capacitat per fer néixer una alternativa catalana nova a l’alçada en la tercera dècada del segle XXI, en lloc de repetir una vegada i una altra els conceptes del passat.
Quan els catalanisme va néixer, va ser després d’haver construït un projecte cultural que el catalanisme d’avui no té, i sense prendre com a referència res dels partits polítics precedents, ni tan sols a aquells dels quals sorgirien persones que després engruixien el catalanisme: federalistes, conservadors, polaviejistas, tradicionalistes. Tots van anar a les noves formacions catalanistes, guiats per una concepció que poc tenia a veure amb els seus antecessors polítics,.I això és el que avui es troba a faltar: projecte cultural i nova proposta política.
Loading ...
