No hi poden haver gaires dubtes, el pacte i la presidència d’Aragonès està assegurada. El que no queda clar és amb quina fórmula, malgrat que la importància dels llocs de treball que estan sobre la taula permet pressuposar que JxCat formarà part del govern, enlloc de quedar fora d’aquest, com demanen determinats sectors.
Per tant, la qüestió no és si tindrem govern, sinó en quines condicions aquest govern podrà actuar. Primer, el gran escull va ser el Consell per la República i el paper que havien de tenir aquesta associació i Puigdemont en el futur. Sembla que això està resolt, però no és gens clar que les seves dinàmiques no resultin contradictòries amb l’exercici de les atribucions de la Generalitat, perquè a la pràctica, la divisió de papers no és tan fàcil, i els entrecreuaments conflictius poden ser notables perquè els interessos no seran els mateixos. Només cal pensar que la Generalitat necessita normalitzar les seves relacions històricament excel·lents amb la Comissió Europea, mentre que Puigdemont i el Consell volen l’àmbit europeu per practicar la “agitprop”.
El segon escull va ser la polèmica interna sobre com es faria el control dels fons europeus. Això també sembla resolt i en principi serà Aragonès qui des de la presidència, seguint el model Sánchez, es reserva totes les facultats. Però un cop engegada la dinàmica governamental, també es produiran friccions que seran d’una doble naturalesa: entre els mateixos socis, perquè JxCat no pot deixar tot el protagonisme d’aquest decisiu capítol a mans d’ERC, i també per la dinàmica en relació amb el govern espanyol, que comportarà, com és lògic, problemes.
Totes aquestes friccions tindrien una importància secundària, es podria dir que natural, pròpia de les polítiques de coalició, si les relacions entre ambdues forces fossin normals, però tothom sap que no ho són i que els ànims estan reescalfats de fa temps en una pugna d’uns contra els altres, que encara es veurà més complicada perquè ERC ha convidat un tercer a la taula que és la CUP.
Ara l’escull principal de la negociació ja no és cap dels esmentats, sinó la forma d’enfocar les relacions amb el govern espanyol. Els republicans mantenen unes bones relacions amb Sánchez, que de cap manera volen perdre, però al mateix temps JxCat considera que hi ha d’haver una única estratègia en les relacions amb el govern espanyol, que té en el frontispici la independència com a paradigma, i per tant la reivindicació primera i continua de l’amnistia i el referèndum.
Resoldre aquesta contradicció no és fàcil, més quan els resultats esperables que pot obtenir ERC no només són lents, sinó que són migrats. La Comissió de negociació no ha funcionat. Ha proposat una altra comissió pactada quan la negociació dels Pressuposts de l’Estat de caràcter bilateral i formada per experts, per a una reforma fiscal integral, però aquest acord tampoc s’ha fet realitat.
El que sí que hi ha és una altra comissió d’experts designada pel ministeri d’Hisenda i formada per 17 membres, entre ells dos catalans, Guillem López Casanovas i Antonia Agulló, que en cap cas tenen cap altra representació que el de les seves mateixes persones. Sembla difícil en aquest context que la comissió bilateral pactada per ERC vegi la llum. Donat que el govern ha decidit que la reforma fiscal anirà lligada al finançament autonòmic, queda clar que aquest es torna a posposar i molt, perquè la comissió d’experts no tindrà les seves conclusions fins al febrer del 2022, i això significa que el nou sistema de finançament difícilment estaria operatiu abans del 2023. S’hauran perdut de l’ordre de 7 anys en relació amb la data en la qual hauria de disposar-se d’aquesta eina bàsica. Mentrestant ens anirem arrossegant amb un model de finançament que és insatisfactori i no només per a Catalunya.
El que sí que és possible que es millori clarament són les condicions en el cas dels presos, però no per una amnistia, sinó per un indult, un cop passades les eleccions de Madrid. També caldrà veure quin és el seu abast, perquè en aquest moment els inculpats són molt nombrosos i van molt més enllà dels líders dels fets d’octubre.
Si la política d’ERC a Madrid es concreta a donar suport a Sánchez perquè ha fet un govern progressista, però els grans temes de Catalunya, i el finançament és un dels principals, no es resolen, i si els fons europeus no tenen una localització important en el nostre país, les tensions i conflictes amb l’hipotètic soci de govern estan garantides.
En tot cas, la realitat que va aflorant amb el suport basc, que és un dels principals beneficats del buit català, és que la dinàmica política i sobretot econòmica espanyola, ja no necessita pactes reals i importants, amb la “fàbrica d’Espanya” que significava Catalunya. Si aquest escenari, que s’ha anat consolidant, no el transforma la política, la seva inèrcia acabarà consolidant un fet insòlit que ens farà retrocedir molt més d’un segle: el de Catalunya en una posició subalterna en el marc polític i econòmic espanyol.
Loading ...
