Aquest cop, la humiliació no podia ser més estrident, però tampoc més rica en lliçons.
En una reunió amb el president turc Recep Tayyip Erdogan, el president de el Consell Europeu, el belga Charles Michel, accepta la invitació que el primer li fa per prendre seient en una butaca al seu costat. Deixa així de costat a la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen, qui queda relegada a un allunyat sofà.
El que s’ha batejat com a “Sofagate” demostra dues coses.
La primera ja la sabíem, Erdogan manté una agenda obertament anti-europea que executa amb l’estratègia de sembrar la zitzània. És possiblement el millor expert del món del “divideix i venceràs”, sent capaç de doblegar rivals més forts gràcies al seu enginy. Perquè, nota important, Turquia està social i econòmicament sumida en una profunda decadència .
El gest d’Erdogan guanya encara més rellevància ja que es produeix dies després que Turquia abandonés la Convenció d’Istanbul sobre la violència contra les dones.
I, posats a començar la llarga llista de greuges amb Turquia, es produeix a escassos mesos que el país ataqués juntament amb l’Azerbaidjan la nostra aliada Armènia (hi ha un acord d’associació global amb la UE de 2017) davant la passivitat absoluta d’Europa.
La segona lliçó és molt més inquietant. Charles Michel va prosseguir la trobada amb Erdogan com si res. Per la seva banda, la reacció de Von der Leyen va arribar tan sols quan Erdogan ja caminava prou lluny, i es va limitar a llançar una advertència cap a … Charles Michel.
Dit d’una altra manera, o els màxims representants europeus no creuen en els seus valors més fonamentals, o bé són incapaços de defensar-los. En qualsevol cas, la seva extrema debilitat salta a la vista.
El panorama resultant és tan patètic com desesperançador, ja que demostra diverses coses de summa importància.
En primer lloc, ni tan sols un valor teòricament tan central d’Europa com la igualtat de sexes no val res quan apareix la primera dificultat. Els nostres líders estan disposats a fer concessions en tot, absolutament en tot.
En segon lloc, la política europea d’apaivagament cap a Turquia no funciona. Era evident des de la crisi dels refugiats de 2015, què més ha de succeir perquè actuem en conseqüència?
En tercer lloc, salta a la vista l’abisme que separa el discurs oficial amb la força real de la Unió Europea. Com s’atreveix Brussel·les imaginar-se en el mateix pla que els Estats Units o la Xina, quan els seus màxims líders ni tan sols són capaços de sortir amb el cap alt d’una reunió amb un país de segon ordre com Turquia?
En quart lloc, la lògica subjacent a l’actitud de Michel i Von der Leyen denota una creença profundament arrelada en el si de la Unió. Aquest credo afirma que només l’economia importa, i que amb diners es pot arreglar tot.
És en certa manera comprensible ja que les institucions europees van ser concebudes abans de res per gestionar el mercat únic. Però es tracta d’una idea totalment desfasada.
Les dues primeres dècades del segle XXI han demostrat que l’economia és un factor crucial en l’equilibri de poders, però que també ho són la força militar i la demografia: dos elements que la Unió i els seus països membres avorreixen profundament.
Però, per sobre de tot, el factor decisiu en política internacional és la voluntat d’usar els seus recursos per assolir els objectius fixats. En efecte, la voluntat de passar a l’acció pesa més que el simple fet de disposar d’una economia diversificada, d’unes forces armades hegemòniques o d’una demografia sana.
En qüestions de voluntat i de credibilitat, americans i russos saben molt gràcies a la dissuasió nuclear durant la Guerra Freda, i els xinesos han après admirablement. Enfront d’ells, Europa camina a la deriva i no sap com valer-se del seu pes econòmic i demogràfic, que encara que minvant, segueix sent molt considerable.
En darrer lloc, i per tant, el esbombat “poder tou” de la Unió Europea, la seva suposada força de convicció gràcies als seus valors, s’esvaeix tan aviat com algú li oposa un mínim de força o de “poder dur”.
La lliçó del “Sofagate” és que la Unió Europea actual no està ni preparada ni disposada a afrontar els desafiaments de segle XXI. El fet que Michel i Von der Leyen hagin ambdós ocupat altes funcions de govern en els seus respectius països hauria d’inquietar encara més, ja que denota que tampoc a nivell nacional els nostres líders entenen o volen entendre el món que els envolta. Món que se’ns pot venir a sobre d’un moment a l’altre.
Loading ...
