El nostre futur com a país i el de les nostres famílies i empreses passa per la capacitat de donar resposta a quatre problemes clau: atur, endeutament, emergència educativa i ensorrament de la natalitat.
D’acord amb les últimes previsions de l’FMI, fins al 2025 no situarem l’atur en un nivell semblant, de fet unes dècimes superiors, al que teníem el 2019. És una mala notícia per partida doble. Primer perquè haurem trigat 6 anys a recuperar-nos en allò que és més decisiu: les persones que tenen feina. Però també ho és, perquè la xifra de l’any previ a l’esclat de la Covid-19 era francament dolenta, ja que superava el 14% d’aturats.
La perspectiva temporal ens indica que des del 2010 tenim una xifra d’atur extraordinàriament gran, que ens fa ocupar el primer o dels primers, depèn del període, llocs d’Europa en aquesta xacra. Significa que durant 15 anys l’atur ha fet estralls. Aturats crònics, persones de més de 55 anys que no troben feina, i aquí cal afegir que l’OMS ja ha situat la discriminació per edat al mateix nivell que la de raça i sexe. Els joves, els grans damnificats, i dins d’ells els nini, els que no estudien ni treballen, que previsiblement arribaran a l’edat de jubilació sense haver tingut mai una feina en condicions. Tot plegat és una catàstrofe econòmica i un drama humà que no té de moment una resposta a la seva alçada.
L’endeutament s’enfilarà fins al 120-125% del PIB, una xifra històrica en la nostra evolució econòmica. A més del que ja tenim, Espanya s’endeutarà en els pròxims 2 anys per 150.000 milions d’euros. Tot això no desperta massa preocupació i és un error. Certament, el Banc Central Europeu ens protegeix, però el deute hi és i cal pagar-lo, encara que el seu cost sigui molt econòmic, però com és cada vegada més gran, el resultat final significa igualment una llosa.
L’endeutament, no ens enganyem, és com una droga contra el dolor. És necessari per evitar majors danys, però no ens hi podem acostumar perquè aleshores es transformarà, de fet ja ho és, en una malaltia, que encara pot ser més greu si els tipus d’interès evolucionen a l’alça. En aquest sentit la perspectiva és ingrata. O els preus continuen sent més o menys deflacionaris, i això no ens va bé per créixer, o si augmenten tindrem importants problemes pel cost de l’endeutament.
En qualsevol cas, la suma d’atur més interessos més amortitzacions en els pressupostos de l’estat augura un futur difícil.
L’emergència eductiva és un problema crònic al qual tampoc se li ha sabut trobar solució. El país va fer una cosa ben feta, però que ja fa dècades que ha quedat enrere: l’alfabetització total i dotar, almenys formalment, d’estudis de secundària a la majoria de la població. Però, a partir d’aquí ens hem convertit en el malalt educatiu d’Europa i no pas perquè els nostres recursos siguin migrats. No són alts, haurien de créixer, certament; però altres països amb una proporció de despesa educativa molt menor obtenen millors resultats. És el cas de Portugal i encara més de Polònia, que amb una despesa per alumnes molt inferior a l’espanyola i a la catalana, s’han situat en els primers llocs del rànquing de països europeus.
La llei Celaá pel que fa a possibles solucions, està morta abans de començar. Perquè en lloc d’abordar el problema el que fa és maquillar-lo, rebaixant l’exigència educativa i pràcticament liquidant els suspensos de la secundària. Una gran part dels alumnes continuaran sense aprendre, però el fracàs ja no sortirà a les estadístiques. Una economia del segle XXI no pot suportar aquest forat negre.
Per últim, la davallada de la natalitat. Fa temps que dura i cada vegada és pitjor, un fet agreujat per la manca de resposta política. El problema no forma part de l’agenda. És una de les grans contradiccions de l’independentisme. Al final, després d’anys i panys, potser aconseguiran una independència, però sense catalans. Actualment el nombre de fills per dona a Espanya està en 1,23, molt per sota de la taxa d’equilibri de 2,1 fills. Però és que a més, durant la pandèmia, el nombre d’embarassos i naixements encara ha caigut més. Això accelerarà la davallada. No és una dada menor que les dones no-creients autòctones ja tenen una taxa per sota d’1, una magnitud catastròfica, que parcialment està compensada per les catòliques practicants i les musulmanes.
Loading ...
