Poc més d’un any després de l’inici de la pandèmia, el fracàs dels països europeus i de les institucions de Brussel·les és total.
La comparació amb altres parts de món, algunes molt allunyades i altres molt properes, resulta dolorosa per a qualsevol capital del continent europeu, de París a Atenes, passant per Berlín.
La crisi generada pel virus ha suposat un brutal, i molt revelador, examen de la governança i de la capacitat de resistència i adaptació de les societats a través de el món. Algunes d’elles l’han aprovat amb escreix, altres l’han vergonyosament suspès.
Segons l’atent assagista francès Nicolas Baverez, potser el què resultat més revelador sigui el següent: de moment, Occident ha demostrat estar en declivi enfront de l’Àsia, Europa està en declivi en el si d’Occident, i França ho està dins d’Europa.
Baverez és particularment dur envers el seu país, i compara el desastre de l’any passat amb la derrota davant l’Alemanya de Hitler el 1940.
En ambdós casos, argüeix, es va posar de manifest l’obsolescència de les capacitats públiques (el 1940, de l’exèrcit, el 2020 del sistema de salut), però també la fragilitat de la societat francesa (llavors minada per una guerra civil freda entre les esquerres i les dretes, ara fragmentada en grups identitaris diferents, com descriu Jérôme Fourquet en la seva obra “L’arxipèlag francès”).
El 2020 com el 1940, descriu Baverez, les institucions de la República francesa van ser incapaços de donar una resposta als desafiaments de país perquè es tractava de crisis per les quals la seva pesada maquinària burocràtica no tenia cap resposta.
A França en particular, el caos ha estat majúscul, prossegueix Baverez: normes que canvien de forma constant, regles burocràtiques que desafien el sentit comú, promeses repetidament incomplertes, incapacitat d’aprendre dels errors comesos durant la primera onada del virus, etcètera etcètera.
La Unió Europea, per la seva banda, tampoc ha estat a l’altura. La insistència de la Comissió perquè fos Brussel·les qui realitzés les compres de les vacunes ha acabat en desastre. Tot i que és cert que no li faltava mèrit a la idea, la Comissió ha demostrat ser un ens concebut per a la burocràcia i incapaç de governar, i molt menys en temps de crisi.
El famós i tan presumit fons de recuperació de 750.000 milions d’euros, tan difícil de negociar, s’ha quedat obsolet en pocs mesos. A més, amb un inici de la distribució de diners previstos per al 2022, arribarà massa tard.
Europa ha fins i tot fracassat en establir un marc comú per a la gestió dels transports, una cosa que entra de ple en les seves competències. Tampoc ha sabut o pogut imposar regles sanitàries bàsiques similars en tots els estats membre, cosa que ha donat lloc a disparitats enormes d’un país a un altre.
Baverez insisteix assenyalar la Covid-19 com un “últim avís”, ja que posa en evidència la degradació dels serveis públics mentre que el seu cost no para de créixer, l’error de desindustrializar a marxa forçada, les conseqüències de la manca d’inversions en recerca i desenvolupament, la fragmentació social i la manca de valors compartits, i finalment la fragilitat del projecte europeu.
