El Partit Nacionalista Basc que ha celebrat com cada any en motiu de la Pasqua, l’Aberri Eguna, el dia de la pàtria que se celebra el diumenge de Resurrecció (fet que deixa clar l’origen del PNB), ja ha fet pública la seva posició que dóna prioritat a la lluita contra la pandèmia i a la recuperació econòmica per sobre del nou Estatut. Primer gestió i solucions a la crisi sanitària, social i econòmica generades per la pandèmia, i després, un cop completat l’Estatut de Gernika, un nou marc estatutari.
Aquesta és la via assenyalada per Andoni Ortuzar, president del PNB, en motiu de la celebració de l’Aberri Eguna. Aquesta és també la resposta implícita als plantejaments d’EH Bildu que empeny a una mena de via catalana. Cal recordar que el PNB, després dels últims acords amb el govern espanyol, haurà completat pràcticament els continguts del seu Estatut d’Autonomia, donat que resol els sempre difícils acords en matèria de competència en presons i de gestió de la Seguretat Social.
Contrasta aquesta línia dels nacionalistes bascos amb la situació catalana, que mostra simultàniament el més gran dels desinteressos pels problemes que ens afecten, com ho mostra el pacte entre ERC i la CUP, que no hi ha ni una sola línia dedicada a la lluita contra la pandèmia. I en contrapartida apareixen plantejaments forassenyats com el de dedicar 1.000 milions d’euros a la política d’habitatge o aplicar la Renda Bàsica Universal (RBU) de 735 euros mensuals per a tot resident a Catalunya i 150 euros per a cada menor d’edat.
L’economista de JxCat, Germà Bel, apunta que són necessaris 49.000 milions d’euros l’any per assolir aquest compromís. La CUP ho defensa a base d’un augment de la pressió fiscal que concentraria el 20% dels contribuents amb més ingressos, més un impost especial a les grans fortunes, més un impost general més alt al patrimoni i recuperar els que ja existien en matèria de successions i donacions, sense descomptar el fet d’incrementar-los.
També pujant el gravamen del joc, que cal recordar que el mateix independentisme va reduir per facilitar el projecte d’hotels i casinos a la zona de Tarragona que encara està a l’aire. També la CUP vol aplicar un tipus únic d’IRPF del 49% i que, per tant, afectaria tothom. No hi ha cap país del món que tingui en cartera un projecte d’aquesta mena, però és igual. La “innovació” amb els diners de tots és el punt fort de l’independentisme o almenys de la CUP.
De moment aquest és l’únic pacte de govern que tenim sobre la taula, perquè l’altre, el que pot donar la majoria absoluta amb JxCat, és evident que no s’ha assolit ni se sap quan es podrà dur a terme. Hi ha temps fins el 25 de maig, data a partir de la qual es convocarien automàticament les eleccions. Però, és evident que mes rere mes, i ja en portem molts, a Catalunya no hi ha govern, amb totes les conseqüències que comporta. Entre elles una de les menys analitzades és el predomini creixent del pes dels grups corporatius en el si de la Generalitat. Aquest fet és notabilíssim allà on el corporativisme de per sí és més fort, i en aquest moment existeixen com a mínim tres partits que actuen en funció de la salvaguarda dels seus interessos corporatius. Són el dels alts funcionaris de l’àrea de Salut, amb diferència la que s’endú més recursos, els d’ensenyament i els càrrecs directius i responsables de programes de TV3. És lògic, tants recursos econòmics com els que té la Generalitat sense autoritat política acaben sempre en mans d’algun altre poder, perquè el que és del tot cert és que el got mai queda buit.
És una notable paradoxa: perseguint el cel d’un estat independent que ningú sap com aconseguir, s’ha acabat generant un sistema polític corporatiu en el qual el govern no governa i el Parlament esdevé inexistent. És la conseqüència de la república virtual decretada per Puigdemont .
Per si això no fos prou, en les rengles de JxCat també es produeixen conflictes de difícil comprensió com el de la defenestració de Jaume Alonso-Cuevillas, el que ha estat advocat de Puigdemont, a causa de les seves declaracions a Vilaweb en les que deia que no havia de desobeir-se des de la mesa del Parlament mandats que comportessin el risc d’inhabilitació per desobediència, contradint així l’estratègia de JxCat, de la frontalitat del conflicte. El que no resulta comprensible és que Alonso-Cuevillas acceptés anar a la mesa coneixent perfectament la via de confrontació que des del Parlament Laura Borràs pensava seguir.
La qüestió és fins quan Catalunya pot continuar en aquest estat de coses, que tenen la seva última raó en els resultats electorals que van obtenir les forces independentistes d’una banda i la incapacitat que es construeixi una alternativa catalana que condueixi a la normalitat i a la bona administració.
Loading ...
