La Xina s’està preparant per a liderar el món postpandèmia

La Xina acaba de clausurar la cimera anual de l’Assemblea Nacional Popular (el parlament xinès) que reuneix a gairebé 3.000 delegats procedents de tots els racons del país. La conclusió principal d’aquesta cimera és que la Xina, el país que presumeix  d’haver derrotat la Covid, vol ser la potència que lideri  el món després de la pandèmia,  aprofitant que la resta d’economies encara pateixen la crisi causada pel coronavirus.

Pequín s’ha fixat un objectiu de creixement econòmic per al 2021 del 6% que, segons el primer ministre Li Keqiang,  “permetrà dedicar tota l’energia a promoure les reformes, la innovació i un desenvolupament de qualitat“. Estem lluny d’aquells creixements de doble dígit que la Xina havia  conegut durant dècades, a partir del  canvi de sistema econòmic  produït l’any 1978 des del comunisme maoista  a l’economia de lliure mercat,  sota un règim polític autoritari controlat pel Partit Comunista. La Xina ha sigut l’únic país que ha crescut durant l’any inicial  de la pandèmia (2020),   encara que amb una taxa  molt baixa pels seus estàndards  (2,3 %), i ara mateix està tirant del carro de l’economia mundial, com ja va ho va fer  a l’hora de superar  la Gran Recessió de 2008, quan la Xina era responsable del 30% del creixement global.

El primer ministre xinès ha declarat que la intenció és crear més d’onze milions de llocs de treball i deixar la taxa d’atur en un 5,5%. L’increment anual mig en la despesa de recerca serà del 7%.

Amb aquesta xifra es pretén impulsar un pla d’autosuficiència tecnològica, sobretot en sectors crítics com el dels circuits integrats   (semiconductors o xips)  dels que la Xina creu dependre en excés dels Estats Units i Taiwan.

Segons la revista  nord-americana Forbes -especialitzada en el món dels negocis i les finances- el pla xinès de fabricació de semiconductors té “tant interès estratègic per a Pequín com el desenvolupament de la bomba atòmica“. Actualment, la falta de xips s’estén per la totalitat de cadenes productives i amenaça la recuperació econòmica mundial.  El món digital en el qual vivim  no podria funcionar sense les  pastilles de silici.

Amb 23 milions d’habitants, Taiwan és avui al centre de la cadena mundial d’un producte  estratègic, amb una producció que suposa el 20% dels semiconductors del planeta. Els Estats Units només té el 12% de la producció global, mentre que Àsia n’acapara el 70%.   Amb una capacitat productiva de tot just un 6% mundial, Europa s’ha adormit les darreres dècades. Al voltant dels xips s’està vivint una guerra  de caràcter tecnològic entre les grans potències amb un guanyador incert.

En matèria energètica, la Xina seguirà desenvolupant l’energia nuclear com un instrument clau per a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Però també propugna seguir recorrent a diferents tipus de producció d’energia, inclòs el carbó contaminant, encara que manté la intenció d’arribar a un pic  d’emissions l’any 2030.

La mirada xinesa a llarg termini també afecta aspectes socials. Davant de la forta caiguda de naixements i l’envelliment de la població, factors que amenacen el futur de la Xina, es pretén treballar per aconseguir un índex de natalitat “apropiat“, cosa que apunta a l’eliminació de les restriccions per tenir més de dos fills. A més, es planteja allargar de forma gradual  l’edat de jubilació -que és de 60 anys per als homes i de 55 per a les dones- al mateix temps que es garanteix l’accés a una pensió bàsica.

El Govern xinès centra els seus esforços a  aconseguir un nou patró de desenvolupament econòmic basat en la innovació  que permeti l’autosuficiència tecnològica en els anys vinents amb un augment considerable de la inversió en recerca i desenvolupament. La Xina aposta per un creixement en qualitat més que en quantitat, posant el focus en polítiques mediambientals.

La despesa de defensa creixerà un 6,8%.  En paraules del primer ministre, Li Keqiang, “respondrem als riscos de seguretat en totes les àrees i situacions“, en velada referència a la disputa amb Taiwan, les disputes territorials amb l’Índia a la serralada de l’Himàlaia i marítimes amb el Japó (illes Senkaku), entre d’altres. La  Xina és el segon país del món que més gasta en defensa,  uns 175.000 milions d’euros oficialment, molt inferior als 600.000 milions d’euros declarats també oficialment pels Estats Units.  La despesa nord-americana en defensa iguala a la suma de la despesa dels set països següents, inclosa la Xina.

La Xina està envoltada de conflictes potencials i se sent  vigilada permanentment.

Existeix una antiga aliança de vigilància denominada Five Eyes  (cinc ulls), formada pels Estats Units, Regne Unit, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. El nou president dels Estats Units, Joe Biden,  n’acaba de reactivar una altra: el QUAD (Quadrilateral Security Dialogue), formada pels Estats Units, Japó, Austràlia i l’Índia.  La pròxima trobada telemàtica dels caps d’Estat d’aquest quartet és tota una declaració d’intencions cap a una Xina que veuen avançar ferma en direcció a liderar el futur postpandèmic. Ara per ara, el QUAD no és una aliança militar formal, encara que ja hi ha qui la cataloga d’embrió d’una possible OTAN de l’Indo-Pacífic (Pequín la qualifica de bloc anti-Xina directament).

Joe Biden està demostrant amb aquest tipus d’accions que la seva política respecte a la Xina no serà molt diferent de la de Trump. Com ell, pensa que la Xina és un adversari poderós, amb qui es disputa l’hegemonia política a la zona i el lideratge econòmic i tecnològic del món.  

El que segurament  preocupa més als americans és el creixement imparable de l’economia xinesa. La por de les administracions successives americanes davant de l’emergència extraordinària i imprevista  de la Xina al llarg de les darreres dècades és un factor clau i la gran qüestió de fons de la geopolítica actual. A preus de mercat, el PIB de la Xina era dos terços del PIB dels Estats Units l’any 2019 i serà de tres quarts a finals de l’any 2021. Les previsions per a l’any 2050 indiquen que el PIB de la Xina serà de l’ordre del 170% de l’americà. En termes de paritat de poder executiu, l’economia xinesa ja és superior a l’americana. La “trampa de Tucídides“ diu que és inevitable el conflicte bèl·lic entre una potència hegemònica en declivi  i l’emergent. El cas d’Esparta i Atenes a la Guerra del Peloponès, sobre el que va escriure l’historiador grec Tucídides, és paradigmàtic. Esparta va declarar la guerra a Atenes precisament per la por que li produïa la seva emergència, la va provocar i la va guanyar.

La por a la Xina no és compartida per molts analistes de gran prestigi, per exemple el centenar que, en un famós article, Carta oberta al president i al Congrés dels Estats Units,  publicat al diari Washington Post el juliol de 2019 amb el títol  Xina is not an enemy, defensen la tesi que una cosa és el ràpid desenvolupament de l’economia xinesa i l’altre que això  suposi necessàriament una amenaça militar. Al mateix temps, es mostren profundament preocupats pel deteriorament creixent de les relacions entre les dues potències mundials  i les possibles greus conseqüències  d’aquesta situació.

A més de  reactivar el QUAD, Joe Biden acusa la Xina de perseverar  en la seva actitud bel·ligerant en el mar de la Xina Meridional (mar que cobreix una àrea de tres milions i mig de kilòmetres quadrats que va des de Singapur fins a l’estret de Taiwan;  és la zona marítima  més gran del món després dels cinc oceans), on està construint bases militars, malgrat la sentència contrària  del  Tribunal Permanent d’Arbitratge (TPA) de la Haia de fa quatre anys, que la Xina no reconeix. El TPA no té facultats  executives. La Xina pretén que el 90% d’aquell mar és seu, vulnerant les aigües territorials de Filipines, Malàisia, Brunei, Vietnam i Taiwan. Biden també l’acusa de  donar suport a les dictadures totalitàries de Corea del Nord i Veneçuela.

En el marc del primer viatge a Àsia (només Japó i Corea del Sud) d’alt nivell de  l’Administració Biden que es realitza actualment, el nou secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken,  que viatja acompanyat pel secretari de Defensa, Lloyd Austin,  ha acusat la Xina d’utilitzar la “coerció i agressió“ amb Taiwan i Hong Kong i de cometre abusos sobre els drets humans a Xinjiang i el Tibet, així com  de reclamar territoris al mar del Sud de la Xina “que violen la llei internacional“. A Corea del Nord l’ha acusat d’“abusos sistemàtics i generals“ sobre la seva pròpia població. Els dos mandataris nord-americans  han tingut  reunions a Tòquio amb autoritats japoneses que han acabat amb un comunicat conjunt que Pequín ha qualificat “d’atac maliciós“ i de “grollera interferència en els afers interns de la Xina“. A més, aquesta ha protestat per les últimes sancions dels Estats Units a 24 dels seus funcionaris a compte de la reforma electoral a Hong Kong.

A la vista dels darrers esdeveniments, se suposa que amb l’ànim de rebaixar la tensió, les diplomàcies nord-americana i xinesa acaben d’acordar  una reunió bilateral  d’alt nivell  a celebrar immediatament a Alaska (la primera trobada entre els Estats Units i la Xina des de l’aribada de Joe Biden a la Casa Blanca), a la que acudiran, per part dels Estats Units, Antony Blinken   i Jake Sullivan, assessor presidencial en matèria de seguretat nacional, i per part xinesa  els  dos principals responsables  d’afers exteriors després del president Ji Xinping:  Yang Jiechi, membre del Politburó del Partit Comunista Xinès  i  Wang Yi, ministre d’exteriors (la reunió s’ha celebrat efectivament els dies 18 i 19 de març i les dues delegacions s’han tirat els plats pel cap; totes dues delegacions s’han acusat d’haver recorregut al “drama“ televisiu pensant en les seves respectives audiències  nacionals; a falta de discussions sobre el fons de les seves diferències, una veritable pugna estratègica total, aquesta  primera reunió bilateral de les dues grans potències  ha semblat poca cosa més que un tens  “postureig“ diplomàtic; en qualsevol cas, el president Biden s’ha declarat públicament  “molt orgullós“ dels seus representants diplomàtics).

Els analistes coincideixen en afirmar que si hi  ha un lloc al món on  podria esclatar la tercera guerra mundial, aquest seria l’estret de Taiwan.

El responsable de dirigir el Comando Indo-Pacífic de les forces armades dels Estats Units, l’almirall Philip Davidson, acaba d’advertir que la Xina podria envair Taiwan els pròxims sis anys. “Em temo que estan accelerant els seus plans per suplantar els Estats Units i el seu paper de lideratge… cap a l’any 2050“, ha explicat davant una comissió del Senat. Des de Pequín, el portaveu d’exteriors, Zhao Lijian, ha acusat l’almirall d’exagerar l’amenaça xinesa sobre Taiwan. Sembla que l’objectiu de Biden ara és fer-se creïble i que res indueixi els xinesos a pensar que la invasió de Taiwan els podria sortir de franc. Per això les maniobres de la US Navy, la marina de guerra més poderosa del món,  s’han intensificat a la zona en les últimes setmanes.

Les intencions xineses sobre Hong Kong són encara més contundents. Pequín ha deixat molt clar que no tolerarà intromissions en aquest territori i que el seu objectiu és silenciar l’oposició democràtica. Per això farà canvis en el sistema electoral i filtrarà els candidats per  “garantir que els patriotes siguin majoria a l’assemblea legislativa“. L’Assemblea Nacional Popular ho ha aprovat gairebé per unanimitat: 2.985 vots a favor, cap en contra i una abstenció. El règim ja no amaga que busca el control polític absolut de Hong Kong i que la màxima “un país, dos sistemes“ ha passat a la història. Pequín argumenta que Hong Kong no ha sigut mai una democràcia a l’estil occidental  i que  la llei bàsica del territori diu que l’última paraula sobre la seva forma de govern la té el parlament de la Xina.

A més de la defensa, un altre plat fort de la sessió de l’Assemblea Nacional Popular ha estat la presentació del 14è pla quinquennal, que marca la ruta econòmica a seguir el pròxim lustre.

Comprèn l’estratègia Made in China 2025  (lideratge tecnològic en sectors clau amb grans subvencions atorgades a empreses tecnològiques),així com la “visió per al 2035“, una guia per al país durant els pròxims quinze anys en els quals el president  de la República Popular de la Xina, Xi Jinping  (que és al mateix temps president de la Comissió Militar Central i secretari general del Comitè Central del Partit Comunista Xinès), reforça el seu control total sobre l’Estat i apareix com el líder ferm que ha guanyat la batalla a la Covid. Des de Mao Tse Tung, ningú no havia aglutinat tant poder i el seu paper de “navegant i timoner“ del país el converteix de fet en president vitalici. El mes de març de 2018 el 13è. Congrés Nacional Popular va aprovar  una esmena a la Constitució xinesa que  possibilita a  Xi  ampliar el seu mandat per sobre dels dos períodes quinquennals fins ara permesos. Xi Jinping  vol portar la Xina postpandèmia a l’autosuficiència tecnològica,  una economia més verda i  guanyar el pols comercial amb els Estats Units.

Pequín ha advertit a Washington que eviti crear nous obstacles per així poder reparar les seves relacions malmeses durant la presidència de Donald Trump.

La UE es mou actualment en diverses direccions en relació amb els desafiaments que planteja la Xina.

Per una banda, el 30 de desembre ha signat un acord sobre inversions amb Pequín, presentat per Brussel·les com un dels passos per reequilibrar les seves  relacions comercials. Per altra banda, està elaborant una posició  sobre la Xina  conjuntament amb la nova administració nord-americana. A més, la UE acaba d’adoptar una nova política comercial més ferma per fer front tant als Estats Units com a la Xina.  En un context internacional de creixents tensions, de més desplegament de l’unilateralisme i amb una Organització Mundial del Comerç (OMC) afeblida, els 27 busquen un espai propi en un món dominat pels Estats Units i la Xina. La UE vol marcar el seu territori, però alhora combinar-ho amb una bona relació amb Washington.

La nova estratègia comercial de la UE amb la Xina es fixa com a prioritat establir una relació econòmica equilibrada  per assegurar que la Xina assumeixi més obligacions en matèria de comerç internacional, al mateix temps que s’afronten els efectes negatius que provoca el seu capitalisme d’estat.

La UE treballa per assolir una “autonomia estratègica”  (consolidació d’una posició pròpia, autònoma i independent) en relació amb els Estats Units i la Xina  i tracta d’avançar, amb moltes dificultats, cap a  una nova  política comuna en matèria de política exterior i  defensa.

 Loading ...