L’entesa d’ERC sempre ha buscat realitzar-la amb Sánchez, que en definitiva és el president del govern, però qui ha imprès dinamisme a la relació ha estat Pablo Iglesias. És ell qui ha forjat el bloc de la moció de censura basat en Bildu i ERC amb l’afegit del Bloc Nacionalista Gallec. Ara, fora del govern, l’escenari serà molt diferent. La seva successora, la ministra Yolanda Díaz, ni tan sols és de Podemos, pertany al PCE i la seva mirada política és tota una altra, molt més propera a la del PSOE que a la concepció plurinacional que predica Iglesias.
La decisió que ha pres el vicepresident, converteix encara més la batalla electoral de Madrid en una batalla de dimensió espanyola d’alt voltatge, amb la cerca interessada de la polarització Ayuso-Iglesias. Ambdós els hi interessa, la primera perquè pot alçar-se amb un gran resultat deixant en el no-res a Cs i afeblint a Vox. El segon perquè vol intentar recuperar el poder electoral perdut a l’esquerra del PSOE. El nou escenari representa un gran risc per aquest partit, perquè el seu candidat a Madrid, Gabilondo, pot quedar molt difuminat per la polarització. És clar que el perill també amenaça Iglesias. Primer perquè ha d’aconseguir una entesa amb Más Madrid d’Errejón, perquè el que té els vots a hores d’ara és aquesta segona formació i no Podemos. El partit d’Errejon disposa de 20 a l’Assemblea per només 7 de Podemos. Si aquesta unió electoral es produeix i és encapçalada per Iglesias, té possibilitats de plantar cara, però aquesta situació encara no s’ha produït. Només faltaria que Errejón digués que ell també vol contribuir a la batalla de Madrid i es presenta en lloc de l’actual candidata, perquè aleshores es produïssin unes primàries explosives per escollir entre ell o Iglesias en el si de l’esquerra del PSOE. Per tant queda molta pel·lícula per veure.
Fins i tot podem veure unes eleccions generals a la tardor si les enquestes li donen a Sánchez un clar avantatge per intentar desempallegar-se de l’embolicada situació actual.
En aquestes condicions la qüestió dels presos, dels indults, de la modificació de la figura penal amb la qual els van castigar perquè resultés més lleu, tot això, passa a segon terme, queda lluny de l’interès de Sánchez i del PSOE, i la taula de negociació en aquestes condicions té molt poc recorregut. Oblidem-nos per tant dels anuncis sobre amnistia i referèndum. Res d’això és imaginable.
ERC haurà de suportar la frustració del camí que està recorrent de fa temps sense assolir resultats, però a més ara amb el contrapunt de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, donat que ja és clar que no pensa exercir la funció de neutralitat institucional que s’espera del càrrec, sinó utilitzar la presidència com a plataforma per atiar el conflicte. És clar que tampoc cal descartar el contrapunt del contrapunt, és a dir, Elsa Artadi, si és que acaba com a vicepresidenta en el nou govern. En tot cas, aquest encara no existeix i quan ho faci és evident que tindrà una situació molt inestable perquè haurà de comptar amb la bel·ligerància de la CUP, el seu teòric aliat al Parlament, a mes de les dissensions internes enfront d’una població que reclama resultats tangibles.
La conclusió, gens precipitada, és que no hi ha una via gradual a la independència, almenys no en temps polítics. En temps històrics és una altra cosa, vés a saber què pot passar a llarg termini, però en tot cas sembla difícil que tingui viabilitat sense una crisi estratosfèrica a Espanya i a Europa, que d’altra banda ningú vol. El gran interrogat és quant de temps aguantarà la paciència de les bases d’ERC davant la frustració que aporta fins ara la via escollida.