Els fons europeus del programa Next Generation EU

El Comissari Europeu d’Economia, l’italià Paolo Gentiloni,  ha declarat que “Europa està experimentant, a conseqüència de la pandèmia del coronavirus, una recessió econòmica sense precedents des de la Gran Depressió de 1929“.

Malgrat la terrible crisi sanitària i econòmica que estem patint, 2020 passarà a la història com un any excepcional per a la vertebració de la Unió Europea (UE).

La primera resposta de la UE a la crisi provocada per la pandèmia va consistir a facilitar l’endeutament dels Estats membres  davant grans despeses sobrevingudes, aixecant restriccions -topalls de dèficit i deute- i proporcionant recursos per finançar les necessitats més immediates de treballadors i empreses, al mateix temps que el Banc Central Europeu (BCE) intervenia abaratint el preu del diner i injectant liquiditat al sistema financer.

El juliol del 2020  va arribar una segona resposta, consistent en  un pla de recuperació  amb el que també es pretén  la transformació del conjunt del sistema econòmic europeu amb dos objectius: fer l’economia més competitiva mitjançant la seva digitalització i fer-la més neta impulsant la transició energètica mitjançant un Pacte Verd Europeu. Aquesta   era   la proposta estrella del programa inicial de la Comissió Europea Von der Leyen, presentat per ella mateixa davant del Parlament Europeu el mes de desembre de 2019, abans de l’esclat de la crisi sanitària, que fixava un model de creixement sostenible per a Europa.

La presidenta de la Comissió  ja va declarar aleshores que “el Pacte Verd Europeu serà l’estratègia de creixement de la UE“.

Per fer-ho possible, la UE ha fet un gran pas endavant en el seu procés de federalització, dissenyant un  pla d’acció  que es  finançarà amb l’emissió de deute públic per part de la Comissió Europea. Per primera vegada a la seva història, la UE s’endeutarà de manera comuna  en forma d’eurobons  i anirà  a captar als mercats financers 750.000 milions d’euros, que arribaran des de Brussel·les als Estats membres per a  combatre les terribles conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia.  

Estem davant d’una operació sense precedents.

La Comissió Europea començarà a acudir als mercats a partir del  pròxim mes de juny, emetent deute per valor d’entre 150.000 i 200.000 milions d’euros l’any fins al 2026, amb la intenció de finançar el fons de recuperació cridat a revitalitzar l’economia europea. La UE es convertirà en un dels emissors més grans en euros del mercat. Un 30 % dels 750.000 milions d’euros del pla de recuperació seran bons verds, per ser conseqüents amb el compromís de la UE sobre transició ecològica.

Amb els fons procedents d’aquest programa, Europa pretén assolir la seva sobirania tecnològica i convertir-se en el tercer pol de “la nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina“.  Es tracta d’una gran aposta estratègica de la UE.

Espanya pot rebre, entre subvencions (transferències directes)  i préstecs,  140.000 milions d’euros  (20 % del total, quan el pes d’Espanya dins de la UE només és d’un 10 %; un 11 % del PIB d’Espanya), sent  el segon país més beneficiat, després d’Itàlia.

Itàlia i Espanya són els dos països més afectats per la pandèmia i els dos que més preocupen a Europa.  És per això  que són, al mateix temps,  els  més beneficiats pel pla de recuperació.

Els fons europeus arribaran a Espanya entre 2021 i 2027. Les transferències directes (72.000 milions) arribaran abans de 2023. En els Pressupostos  Generals de l’Estat del 2021 ja es preveu avançar 27.000 milions per a inversions públiques finançades amb els fons europeus. Cal sumar, al pla de recuperació antipandèmia, l’impacte d’altres programes comunitaris, com les ajudes  de la PAC (Política Agrícola Comuna), del FEDER (Fons Regional), de React EU (Recovery Assistance for Cohesion,  política de cohesió), del Mecanisme SURE (instrument europeu de suport temporal per a mitigar el risc d’atur  en cas  d’una emergència), etc., que suposen l’arribada d’uns altres 80.000 milions d’euros entre 2021 i 2027.

Espanya es juga el seu destí amb aquests  fons europeus. Poden suposar, si es fan bé les coses,  un canvi en el model econòmic  de dimensions  comparables amb el Pla d’Estabilització de l’any 1959 o amb l’entrada a la Comunitat Europea l’any 1986.

Si Espanya no se’n surt,  es pot convertir en un país de segon o tercer rang amb greus problemes institucionals i de cohesió territorial de molt difícil solució, pel camí de l’argentinització.

La UE també s’hi juga el futur: no és segur que els països més competitius  vulguin seguir per temps indefinit el joc de la mutualització (eurobons) i les subvencions o transferències directes als menys avançats.

La concessió  de  subvencions i préstecs  està condicionada a l’acceptació per part de  la Comissió Europea d’un  programa detallat de reformes  i d’ús dels fons per part dels països receptors que, en cas de no complir-se, n’aturaria l’arribada.

Brussel·les ens proporcionarà 140.000 milions d’euros amb un control rigorós sobre la seva destinació  i amb la condició de l’adopció de reformes estructurals molt exigents (mercat de treball, pensions, etc.). La Comissió Europea  ha elaborat una extensa guia per orientar als Estats membres en la realització dels seus respectius plans nacionals, així com recomanacions específiques per a cada país.

Projectes de tota mena s’estan lliurant en aquests moments al Govern espanyol   en el marc de 30 capítols d’actuació definits  (Projectes Estratègics per a la Recuperació i la Transformació). Comunitats Autònomes com el País Basc o València plantegen escenaris de futur ambiciosos, ben dissenyats i amb col·laboració publicoprivada, per exemple en el camp de l’energia.

Catalunya necessita completar un projecte coherent  i consensuat amb els actors econòmics i socials  del que es vol fer i com s’ha de finançar.

En aquest terreny, no es pot desaprofitar la bandera recentment aixecada pel grup Volkswagen sobre el cotxe elèctric a Martorell  i  la necessitat d’un hub de cotxes i bateries. Com també  cal seguir de prop l’anunci  d’una aliança entre el Govern d’Espanya, Seat i Iberdrola, a la qual s’afegirien CaixaBank i Telefònica, sobre la construcció de la primera fàbrica de bateries elèctriques a Espanya. Es tracta del primer exemple de com han de funcionar els fons Next Generation EU.

Espanya presenta a la Comissió Europea el seu pla nacional aquest mes de març, amb l’objectiu de rebre l’aprovació el mes de juny.  Espanya haurà de complir els criteris i superar els controls específics establerts per assegurar que els ajuts es destinen realment als objectius fixats.  Una vegada aprovat el pla,  rebrà un 13 % del total com a bestreta, la qual cosa suposa uns 10.000 milions d’euros en transferències. La previsió és que aquest desemborsament arribi a l’estiu, però està condicionat no només a què s’aprovi el pla, sinó també que els 27 ratifiquin la decisió sobre nous  recursos propis abans comentada.

Espanya i el conjunt de les seves Comunitats Autònomes  tenen davant seu un nou projecte col·lectiu  que no s’ha d’inventar.  Simplement  cal integrar-s’hi.  La UE  ha proposat  un full de ruta ambiciós de transformació i de recuperació econòmica postpandèmia: el programa de la presidència Von der Leyen de la Comissió Europea. Espanya i les seves Comunitats Autònomes tenen bases importants sobre les quals recolzar-se per complir el full de ruta. El que fluixeja  a casa nostra són  els dis- funcionaments polítics, que preocupen a Europa.

Els fons europeus de la Next Generation EU tenen per missió transformar l’economia per fer-la més eficient,  sostenible i justa. Si es titulen Next Generation és precisament perquè pretenen que les futures generacions, a través d’un augment imprescindible de  productivitat del sistema econòmic,  puguin gaudir de nivells elevats d’ocupació amb salaris dignes i s’aconsegueixi  la solidaritat intergeneracional. Es tracta d’una oportunitat històrica (potser l’última que ens ofereix la UE) que no podem perdre.

 Loading ...