En les passades eleccions presidencials franceses de 2017, Emmanuel Macron va comptar amb un important factor al seu favor: la segona candidatura més votada a la primera volta va ser la de Marine Le Pen, líder del Front Nacional.
Això va permetre a Macron, que ja havia jugat a fons la carta del centrisme, beneficiar-se de l’anomenat “front republicà”, per la qual cosa tots els altres partits polítics demanaven el vot per al candidat opositor a l’extrema dreta. El resultat, en 2017, va ser una àmplia victòria de Macron.
Quatre anys més tard, la situació sembla invertir-se per primera vegada en la història de la Cinquena República francesa. Fa molts mesos que totes les enquestes apunten a un marge cada vegada més estret per a Macron en les pròximes eleccions presidencials d’aquí a un any.
Un dels últims sondejos, publicat per l’Opinion, assenyala un 53% d’intenció de vot per a Macron i un 47% per a Le Pen. Un resultat inaudit.
Més rellevant encara, per primera vegada en la història recent de França, els francesos rebutgen majoritàriament fer barrera contra el Reagrupament Nacional (RN), el nou nom del partit fundat pel intractable Jean-Marie Le Pen.
Recentment, el líder del partit d’extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon ha afirmat que en cas de repetir-se el duel entre Macron i Le Pen el 2022, ell no donaria com a consigna de vot la d’optar pel primer. “Un és d’extrem centre, és a dir, un liberal caòtic, molt autoritari. I l’altra (…) sabem molt bé de qui es tracta, és l’extrema dreta tradicional”, ha declarat.
Així disposats, els partidaris de Macron veuen com cada vegada més indicadors apunten en contra. El perill per a l’actual president és enorme: s’arrisca a perdre el segell de «millor garantia contra Le Pen».
Per entendre quant delicada és la situació per Macron cal tenir en compte el terror que persisteix en el establishment polític i mediàtic francès davant la possibilitat d’un Le Pen a la presidència.
Durant dècades, Jean-Marie Le Pen i més recentment la seva filla han estat marginats el màxim possible, convertits en autèntics pàries per defensar posicions suposadament contràries als “valors republicans”, terme equívoc però omnipresent en la vida política francesa.
Els factors que expliquen l’auge polític, lent però fins ara imparable, de Marine Le Pen són diversos, però es poden potser resumir en tres:
El primer factor és la estratègia de normalització que ha desplegat Marine Le Pen des que es va fer amb la presidència del partit. Aquesta l’ha portat a un canvi de to i a polir certs aspectes del programa polític del Front Nacional.
El segon factor és la decepció que Emmanuel Macron ha causat com a president, tant entre els seus seguidors com entre el públic general. De cara als primers, Macron ha demostrat pecar de manca de perseverança.
Les seves grans promeses per modernitzar l’economia han quedat en ben poca cosa, i els principals problemes segueixen presents (sistema de jubilació insostenible, burocràcia ineficaç i caríssima) o han fins i tot empitjorat (per exemple, el deute públic i pèrdua de competitivitat).
Entre els segons, Macron s’ha guanyat la reputació de president feble i orgullós al mateix temps, allunyat dels problemes de la gent comuna i presoner d’una doble retòrica destinada únicament a satisfer aquells per qui parla.
El tercer factor, més profund, tracta de la acceleració de nombrosos problemes a França durant els anys de presidència de Macron , com el vandalisme i els desordres públics, els assassinats, el tràfic de drogues, l’expansió de l’ islamisme radical, però també l’anquilosament econòmic del país i la creixent fragmentació del seu teixit social.
De fet, cada vegada són més els francesos que, sense ser simpatitzants de l’extrema dreta, declaren obertament que França està en plena decadència. Una constatació que la crisi sanitària de la Covid-19 i l’erràtica i lenta resposta del govern francès ha generalitzat encara més.
Loading ...
