L’extinció de l’escola concertada

La demolició de l’escola concertada, sobretot la catòlica, ja ha començat i continuarà accelerant si no hi ha una ràpida reacció eclesial.

Les causes són diverses i conflueixen en un tancament que, en el cas concret de Catalunya, disposa a més d’un catalitzador: un decret específic d’aquesta comunitat, que estableix la possibilitat que les escoles amb problemes econòmics passin al sector públic, a canvi de que els titulars de centre percebin un lloguer, i el departament d’Educació es faci càrrec del professorat com a personal interí.

Salven els llocs de treball, i la titularitat, generalment una congregació religiosa, percep un ingrés, però la pèrdua és molt important en el cas catòlic. Perden el seu ideari, desapareix tot indici de confessionalitat, incloses capelles, imatges, creus; fins i tot el nom és modificat, i queda regit per un nou director nomenat pel Departament, que vetlla perquè tota arrel de la tradició anterior quedi retallada. Neix una escola laica, i en la pràctica això vol dir laïcista, i desapareix una altra amb ideari catòlic.

En el cas concret de Catalunya, fins a una vintena de centres han demanat acollir-se a aquestes mesures. Un ho va fer l’any passat i tres més aquest curs, i quatre està ja previst que ho facin en el pròxim. En total més de 3000 alumnes catalans passaran a l’escola pública, liquidant en el cas dels pares afectats, el dret a triar els centres d’acord amb les seves creences morals i religioses, que estableix la Constitució.

En concret tres centres de la congregació de les Filles de la Caritat de Barcelona, ​​els Col·legis Marsillac, Sagrada Família i Sagrat Cor, que passen a convertir-se en els Instituts escola Sicília, Londres i Aldana, prenent el nom del carrer en el qual s’hi troben.

També a Sant Hilari de Sacalm, a Girona, el Col·legi Sant Josep, sorgit fa 50 anys de l’esforç d’un grup de pares, ha sol·licitat el pas a la pública a causa de les seves dificultats econòmiques.

Però aquest catalitzador que estimula els tancaments no és, òbviament, la seva causa. El gran motiu és la discriminació econòmica que sempre s’ha mantingut amb l’escola concertada, perquè l’aportació pública representa un finançament molt inferior al cost real de la plaça, concretament, i en el cas de Catalunya, un 33% menys que el cost de la plaça pública segons el Síndic de Greuges. De manera que, cobrint el 32% de les places només reben el 21% del pressupost.

Aquest desequilibri estructural s’ha cobert amb aportacions dels pares. Però l’acumulació de crisis econòmiques, la passada i l’actual, han acabat per minvar aquesta via, sobretot en els centres que compten amb un elevat percentatge de famílies amb menors ingressos. També influeix la caiguda de la natalitat i la continuada expansió dels centres públics, que disputen la matriculació d’alumnes en millors condicions. La llei Celaá, que fa desaparèixer el criteri de la demanda social; és a dir, l’exercici del dret constitucional dels pares de triar centre per als seus fills, completarà la liquidació a mig termini. Com ho faran també les majors dificultats que imposen a les aportacions familiars.

La reducció de centres catòlics és una característica comuna a tot Espanya, encara que no hi hagi estímuls com el de Catalunya. Des del 2015 s’han tancat 70 escoles. Ara aquesta dinàmica s’accelera per la nova legislació, els situarà en majors dificultats, i també perquè condiciona la seva llibertat d’ideari en ‘imposar una ideologia, la de la perspectiva de gènere i una determinada visió de la sexualitat.

L’estat, en lloc d’ocupar-se del fracàs de l’ensenyament, pretén donar format al seu gust a les ments dels alumnes. L’escola no pot ser un apèndix ideològic dels qui governen, i en el cas de la pública tampoc constitueix un espai on s’imposi la ideologia més enllà dels acords fonamentals expressats en la Constitució. No hi ha més, i a més han de ser rectament explicats, cas de la laïcitat, que no pot quedar convertida en un ateisme de l’espai públic.

Al final els centres catòlics quedaran com una oferta vàlida només per a aquells que la puguin pagar, i llavors serà acusada, en part ja passa, d’elitista.

Per què l’escola concertada i especialment la dotada de més força, la catòlica, amb Congregacions històriques, jesuïtes, escolapis, salesians i un llarg etcètera, i la pròpia institució eclesial, han assumit aquella situació de discriminació econòmica dècada rere dècada, i no han lluitat per un tracte just, per l’aplicació del que la Constitució garanteix tant a les famílies com específicament a l’Església catòlica, és una omissió difícil d’explicar. És estrany aquest haver acceptat que l’estat et tingui agafat del coll injustament, i a sobre, i segons qui governi, acusar-te de beneficiat perquè reps una subvenció, el concert, que és l’aplicació, ideada precisament pel PSOE de Felipe González, per aplicar, mal que bé, les regles constitucionals. La comoditat, potser, de rebre l’escola l’ajuda,que després ja completen els pares, la seva oposició al xec escolar, que desplaçaria el centre de finançament de l’escola a les famílies, la feblesa del propi ideari catòlic en algunes congregacions dedicades a l’ensenyament, una combinació de raons de mercat, manca de vocacions , que ha fet que el religiós professor sigui una rara avis, i també, en algun cas, l’efecte de la laïcització d’algunes d’aquestes congregacions, han construït una realitat forta en alumnes i edificis, i feble en la seva missió religiosa.que ha fet que el religiós professor sigui una rara avis, i també, en algun cas, l’efecte de la laïcització d’algunes d’aquestes congregacions, ha construït una realitat fort en alumnes i edificis, i feble en la seva missió religiosa.que ha fet que el religiós professor sigui una rara avis, i també, en algun cas, l’efecte de la laïcització d’algunes d’aquestes congregacions, ha construït una realitat forta en els alumnes i edificis, i feble en la seva missió religiosa.

Es tracta, per tant, d’un subjecte institucional feble i un professorat en condicions inferiors que el de la pública, i que excepte en casos molt vocacionals, amb gust canviaria la seva situació.

En el fons de tot això, una renúncia.

Però el pitjor és que ara ja no es tracta d'”anar fent” sinó que el tancament i desaparició de centres catòlics està assegurat a mig termini, però tot i això l’omissió segueix.

Si hi ha escoles catòliques que tenen dificultats per continuar perquè els pares no hi poden contribuir, i aquests centres es troben en barris o tenen alumnes de grups socials de baixos ingressos, el més lògic és que la caritas eclesial propiciï els recursos necessaris. L’Església és una i no 51, i el primer pas és la solidaritat entre les pròpies congregacions i dins de la pròpia congregació, i el segon la solidaritat eclesial. Tot abans que perdre les escoles.

També hi ha l’opció que altres responsables del mateix ideari assumeixin el centre. Però aquestes possibilitats rarament s’exploren. Es prefereix la seguretat del lloguer a càrrec de l’erari públic.