Són uns temps complicats i més aviat confusos aquests en els que els governs sotmesos a una espantosa mortalitat per una malaltia infecciosa, una pesta del segle XXI, i una crisi que no se sap com i quan s’acabarà, es dediquin a fer lleis sobre la “llibertat sexual”. L’agenda està ben farcida, “llei trans”, nova llei per avortar, estan a l’espera, però la legislació sanitària i econòmica és inexistent.
És evident que aquest capítol, el del sexe amb totes les seves ramificacions, ha passat de ser un afer privat a convertir-se en l’eix de les polítiques anomenades progressistes, com abans per l’esquerra ho eren les polítiques de distribució de la riquesa. És clar que una cosa poc té a veure amb l’altra, de manera que aquell nou focus de l’agenda política té la virtut extraordinària d’unir els interessos dels qui tenen poc interès, valgui la reiteració, en tractar la distribució de la riquesa amb els progressistes del nostre temps.
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que com és sabut està format en part per persones elegides pel PSOE i pel PP, encara que exerciten un grau important de dependència política, han registrat en aquest cas una extraordinària unanimitat per desqualificar totalment la llei. Per una banda ataquen la definició del consentiment sexual. L’argument és en primer terme tècnic. Consideren que el Codi Penal ja té en compte la falta de consentiment per sancionar els delictes contra la llibertat sexual. Però, a més, apunten amb bon criteri que com la llei no defineix en què consisteix el consentiment, es produeix la inversió de la càrrega de la prova de manera que, si hi ha acusació, l’acusat haurà de demostrar la seva innocència. Cal dir que aquesta és una pràctica que es va generalitzant amb aquesta mena de lleis del desig. És el cas, per exemple, de la legislació catalana sobre els grups LGBTI, que explícitament incorpora aquest estrany criteri jurídic que elimina la presumpció d’innocència i que fa que el denunciat hagi de demostrar-la, enlloc que l’acusador hagi de provar la culpa. Aquest biaix jurídic acaba convertint determinants grups socials en privilegiats, perquè tenen una mena de drets específics que no estan generalitzats per raó de la seva condició sexual, ser gai o lesbiana, ser dona i haver mantingut relacions sexuals, etc.
Un altre eix de la crítica dels jutges és la discrepància perquè desapareguin les diferències entre agressió sexual, que és quan hi ha violència entremig, i abús, quan és sense violència. A la ministra d’Igualtat li ha faltat temps per declarar “regressiu” l’informe del CGPJ, que no és vinculant i naturalment ha dit que no en faria el més mínim cas.
El problema addicional d’aquesta llei, que també han assenyalant els jutges, no ha estat tant en la naturalesa de la cosa, com en la prova, perquè com es tracta generalment d’afers a dos, en moltes ocasions l’únic factor per enjudiciar són les manifestacions d’un i l’altre. És el problema de legislar sobre les relacions íntimes de les persones. Quan hi ha una agressió, es poden fer evidents proves objectives, però quan es tracta d’una qüestió de si va consentir o no en una relació sexual, és evident que tot es torna molt imprecís i que la subjectivitat de la relació i de l’endemà pot trastocar els fets.
Segurament deu ser per això que l’empresa danesa Schellenbauer&Co ha posat a punt l’APP “Consent” que permet donar l’assentiment durant 24 hores i deixar així constància documental que s’ha produït. Estem davant d’una altra paradoxa: per ser jurídicament segures les relacions d’una nit necessitaran una mena de contracte per garantir que no passi res l’endemà. Necessitaran més formalisme que les parelles de fet, si es vol evitar el risc d’un conflicte posterior.
No és la primera vegada que el CGPJ critica projectes de llei sense que el govern en faci cas. Ho va fer amb la llei del matrimoni homosexual, al qual va desacreditar, i també abans contra la llei integral sobre violència de gènere, aquella que a igual delicte castiga més a l’home pel fet de ser home que a la dona, assumint així per part de l’estat la ideologia sobre el patriarcat.
L’existència dels tres poders independents es mostra cada vegada més com un mite, i no només perquè el poder polític intenti manegar el poder judicial, sinó perquè, a més, aquest té una nul·la intervenció sobre la naturalesa de les lleis, perquè el que seria lògic, és que davant d’informes d’aquesta unanimitat i contundència, el govern es veiés obligat a revisar els seus projectes. No pot ser una característica d’un presumpte estat de dret, que una llei compti amb l’oposició de l’òrgan de govern dels jutges, del consell d’estat i d’instàncies jurídiques independents afectades pel tema, tiri endavant només perquè una determinada majoria no qualificada del Congrés ho aprovi. Això està més a prop de la dictadura de la majoria que d’una democràcia plena.
Loading ...
