En sí mateix, no es tracta d’un fenomen nou. Als Estats Units, ja fa dècades que grans empreses traslladen les seus de les seves principals zones d’activitat al nord, cap als estats més calorosos del sud.
Aquests últims, des de fa molt de temps conscients del seu atractiu natural, no han perdut mai l’oportunitat d’oferir més avantatges addicionals pels inversors, com sistemes fiscals menys restrictius o inclús limitacions a determinats drets laborals com el de sindicar-se.
No obstant, la pandèmia de la Covid-19 i les tendències progressistes cada cop més accentuades dels governants de Califòrnia i Nova York han generat en els darrers mesos un èxode sense precedents.
Si el fenomen continua, es podria produir una paradoxal situació en que per primer cop en la història dels Estats Units, els rics se situessin al sud.
Com relata Rana Foroohar al Financial Times, la cèlebre ciutat de Miami, per exemple, s’està convertint en un importantíssim centre de negocis. Els dirigents de grans empreses tecnològiques i una multitud de start-ups del sector estan canviant “Silicon Valley” per la nova “Silicon Beach”.
Aquest autèntic èxode no afecta només les tecnològiques. Empreses de capital d’inversió com Blackstone o bancs de inversió com Goldman Sachs també estan instal·lant-se a Miami.
L’extensió del teletreball impulsat per la pandèmia i la capacitat que tenen les empreses de serveis en general i les tecnològiques especialitzades en internet per adaptar-se a aquesta manera de treballar són factors que expliquen la tendència.
Però no només és la demanda que ha augmentat. Per la banda de l’oferta, els incentius per atraure empreses no han parat de créixer en els últims anys.
Així com la globalització permeté als industrials reubicar les seves fàbriques en llocs on els costos de producció eren inferiors, ara la globalització permet a les empreses de serveis ubicar-se allí on paguen menys impostos pel seu personal, pels seus locals i pel seus beneficis.
Dins mateix dels Estats Units, cada cop són més les ciutats que competeixen per atraure inversions i seus.
El problema és que aquesta tendència pot esdevenir una “cursa cap al fons” entre ciutats, regions i països que competeixen per veure qui proposa condicions més atractives.
En el pitjor escenari possible, els governants poden acabar donant més que no pas reben.
El perill és llavors que la ciutat o el país en qüestió es trobi en una paradoxal situació en la qual els propis inversors han acabat assecant el sistema que els ha proporcionat els serveis públics, els nivells educatius i la fiscalitat atractiva que demanaven.
Per evitar aquest escenari, caldria que els avantatges oferts s’equilibressin amb compromisos dels inversors en àmbits com l’educació o les infraestructures.
Loading ...
