Mentre explicaven els seus programes sobre l’habitatge, sorgia a la llum pública l’escandalós cas de l’edifici Venus al barri de la Mina a Sant Adrià dels Besòs. Aquest edifici, en un estat pèssim de conservació i niu del delicte organitzat del tràfic de drogues, fa quasi 20 anys que havia de ser enderrocat i substituït per noves edificacions. Però, aquí continua ben present i cada vegada més destruït pel pas del temps, els mals materials i el maltractament d’alguns dels seus inquilins.
És tan escandalosa la situació que fa 8 mesos el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va cridar l’atenció a les institucions afectades a causa de la seva inoperància total. I no són poques aquestes institucions. Si descomptem l’Ajuntament de Sant Adrià, d’una modèstia perfectament visible, les altres tres són les més grans de Catalunya: la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de la capital. A les seves mans estava i està fer aquesta necessària operació de salubritat social, sanitària i urbanística. I no la fan. Òbviament no tenen cap credibilitat a l’hora de parlar d’habitatge perquè si no són capaços de resoldre després d’anys i panys una qüestió tan concreta i clara com aquesta, difícilment abordaran el problema de l’habitatge amb tota la seva complexitat.
Ara a correcuita s’han apressat a signar un nou document abans de les eleccions, dient que ara sí, aquesta és la bona. L’escepticisme amb que ha estat acollit el gest electoralista és abassegador.
Colau, per la seva banda, que va arribar a l’Ajuntament amb la bandera de l’habitatge, acumula al llarg de més de 5 anys una incapacitat notable per abordar el problema. El cas més espectacular és el dels habitatges en mal estat que va adquirir amb la idea de reformar-los i transformar-los en habitatge social. Es tracta de 15 solars i 3 edificis de propietat municipal que podrien acollir 497 pisos socials. El problema és que no se n’han sortit per la seva mateixa burocràcia interna, i el resultat d’aquesta compra per part de l’administració és que ara els edificis, i per tant les condicions de vida dels veïns, si abans ja eren dolentes pel seu deteriorament, ara encara han empitjorat perquè l’Ajuntament amb la idea que tot això ha de ser enderrocat, no mou ni un dit per resoldre els greus problemes d’habitabilitat que tenen. Donat que no se’n sortien, al final han pres una decisió que qüestiona la pròpia capacitat municipal. Han obert un concurs per delegar la realització de projectes a tercers, a la iniciativa privada i social.
Els dos fets narrats, que no són pas anecdòtics, afecten ERC, JxCat per partida doble, a la Diputació i a la Generalitat, i als Comuns a l’Ajuntament de Barcelona, però els seus representants formulen solucions al llarg de la campanya electoral com si no tinguessin res a veure amb la incapacitat demostrada per abordar els problemes de l’habitatge. De paraula tot són solucions, però quan arriba l’hora dels fets els fracassos s’acumulen.
L’únic que prospera al llarg de la campanya és, com no podia ser d’altra manera, el feminisme i la política de gènere. Illa s’ha llançat en aquest últim tram a predicar que Catalunya “serà feminista o no serà” manllevant la frase incertament atribuïda a Torres i Bages de “serà cristiana o no serà”. Si s’ha suprimit la referència cristiana per sospitosa de manca de pluralisme, el nou model que utilitza Illa podria ser acusat del mateix. Per què tots els catalans hem de ser feministes? Ha afirmat també que la seva resposta es fonamentarà en el citat feminisme i la perspectiva de gènere. Competeix d’aquesta manera amb la iniciativa dels Comuns que ja han presentat com a gran solució pels problemes de Catalunya: crear una conselleria de feminismes (el plural deu indicar que n’hi ha més d’un) i LGBTI.
El panorama, pocs dies abans de les eleccions, no és realment com per llençar coets.
Loading ...
