Les eleccions catalanes no solament presenten la incertesa de quin serà el govern que en sortirà d’elles, sinó si la participació no contribuirà a desvirtuar la seva legitimitat, en el cas que resulti singularment baixa.
I no es tracta de cap principi teòric, i menys encara juridic, sinó pràctic. Si la participació se situa en torn el 60% significa que els vots que obté cada partit representen aquesta mateixa fracció del total de l’electorat, i per tant, un govern que es pensi que te la majoria d’escons i la proximitat de la meitat del vot, en realitat representarà de l’ordre d’una quarta part dels ciutadans. Òbviament, tindrà tota la legalitat del món, però si nó actua amb un gran afany integrador del 75% de persones que no l’han votat, és evident que tindrem un focus de conflicte potencial gran, i fins ara la perspectiva no convida a la tranquil·litat.
L’independentisme, de via ampla o via estreta, s’ha caracteritzat per una mentalitat que es considera la veu de tot el país, mentre que la seva alternativa, la aliança de Comuns i Podemos a Madrid i a l’Ajuntament de Barcelona, es caracteritza per una legislació, i una actuació molt ideològica i conflictiva, les lleis d’ensenyament, eutanàsia, “trans”, les polítiques municipals, tot respira una actitud polaritzadora i de posseir tota la raó. No sé veure perquè al front de la Generalitat hauria d’imperar una mentalitat diferent, més quan els que liderarien són subalterns de Sánchez, i Iglesias i Colau, respectivament.
La no-llei electoral catalana, basada en la normativa espanyola de circumscripcions provincial i llistes tancades i bloquejades, no ajuda a dotar de legitimitat en situacions de conflicte, perquè els diputats rarament expressen la veu dels electors, amb els quals mantenen una relació migrada, quan no inexistent, i son expressió dels aparells de cada partit, i per tant de les seves consignes.
Si a aquest fet se li afageix la pèrdua de prestigi de la Generalitat, executiu i Parlament, i la temptació generalitzada de governar a cop d’imatge, reduint la política només al que té d’espectacle, hom, per molt que s’hi encaparri, no sap veure que, passat el 14 de febrer, caminarem fermament cap a la resolució de les crisis i amenaces irresoltes que s’acumulen.
M’agradaria que així fos, però no sé veure, en les condicions polítiques actuals, d’on pot venir la bona resposta. Potser necessitem encara una khátharsis, és a dir, una purificació, tan emocional com intel·lectual i moral, que a causa del temor y la pietat, com en la tragèdia grega, permeti recuperar la salut per a la nostra política, i acabi recuperant el sentit del bé comú, imperfecte sempre, però bé a fi de comptes.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.