Els projectes que presenta Catalunya per obtenir uns recursos que xifra en més de 40.000 milions d’euros presenten un greu interrogant, perquè no neixen d’un diagnòstic previ acurat que doni peu a objectius que els projectes cobreixen, sinó que és un calaix de sastre on apareixen barrejades iniciatives clarament positives amb altres difícilment justificades, i alhora es donen grans omissions en àmbits en els quals seria necessari actuar. Aquesta irregularitat en el plantejament es fa palesa en el capítol de les contradiccions.
Un dels grans projectes està dirigit a enfortir el clúster de l’automoció a Catalunya i cobrir el forat negre que deixa Nissan amb el seu tancament. La resposta és una fàbrica de bateries, a més altres activitats fabrils amb ella connectades, com el seu reciclatge o el desenvolupament d’una nova generació de carregadors públics d’electricitat pels vehicles. És un dels projectes més grans perquè significa 6.870 milions d’euros. Però al costat per l’aposta del clúster de l’automòbil a Barcelona, hi juga en contra el projecte urbanístic de Colau de transformar la ciutat en superilles i que significa inexorablement la reducció del trànsit de vehicles en una tercera part, el que equival a emprendre una guerra contra el cotxe, que ja és ben visible a hores d’ara.
Com lliga el foment de la industria de l’automòbil amb la cancel·lació del seu ús al cap i casal i motor de Catalunya que és Barcelona? És absurd. Com és absurd incorporar el tramvia de Colau com un gran projecte per Europa en nom d’evitar la contaminació, quan on es produiria l’impacte real i potent seria en la ràpida transformació de tot el transport urbà de superfície de la ciutat en elèctric. Aquí sí que es produiria un impacte ambiental potent. El del tramvia, que substituirà unes poques línies d’autobusos i que augmentarà la congestió del trànsit en el seu recorregut, és un balanç que pot esdevenir fins i tot negatiu.
No hi ha una relació entre el que podríem dir, les grans febleses de Catalunya i els forats negres, amb els projectes. Per exemple, s’aborda la qüestió de l’ús de l’aigua tant en regadiu com en proveïment, però s’oblida del forat negre del Segarra-Garrigues, que porta un retard de més d’una dècada, que només rega el 15% de les superfície prevista i que és la segona inversió més gran que ha fet mai la Generalitat. Redefinir-lo i aportar fons perquè fos possible la seva posada en valor seria importantíssim des de tots els punts de vista, però és el gran oblidat perquè, i aquesta és una altra objecció important, els projectes pateixen d’una visió urbanita i s’obliden que Catalunya és molt més i té potencials per explotar en l’àmbit rural. Per exemple: és un dels països amb una major proporció de forest d’Europa, però que mai ha disposat de recursos per realitzar una explotació racional i sostenible del bosc.
Però segurament allà on hi ha el forat més gran és en l’ensenyament. Catalunya té un dèficit extraordinari que afecta tot el cicle de primària, secundària, inclosa la postobligatòria, la inserció professional i la formació permanent. Tots els diagnòstics internacionals, com el Index de Progres Social i els resultats dels amidaments específics, com poden ser l’informe PISA, assenyalen aquesta mancança que deteriora el capital humà, component bàsic del progrés econòmic i la productivitat. Malgrat aquesta característica, no existeix cap projecte dirigit a abordar el problema. És una mancança colossal. De la mateixa manera que no hi ha res per resoldre un altre important dèficit, el de les deficiències de l’administració pública de la Generalitat i que fa anys que necessita una reforma que ara, amb diners frescos, podria anar lligada a la digitalització de la seva activitat.
Loading ...
