Qui no recorda aquella celebració de l’arribada de refugiats i immigrants en la nau Aquarius que va ser emblema del partit socialista? D’aquella fotografia, que se la va endur eln vent, hem arribat a la trista realitat de la nau industrial que es va cremar a Badalona, produint la tragèdia de tres morts, nombrosos ferits, i pertinences i documents personals destruïts. Era un assentament que, amb oscil·lacions del seu nombre de residents i que ara superaven el centenar, feia uns deu anys que existia.
Durant aquest període han governat a Badalona tots els colors polítics: socialistes, l’àmplia coalició de Dolors Sabater en la qual hi participaven des de la CUP i Podemos, passant per ERC, i Albiol, l’actual alcalde, en el període 2011-2015. Ara ho és només des del mes de maig. També durant aquest termini la Generalitat, que, sobretot amb ERC, té un discurs de demanar que vinguin refugiats, no ha fet absolutament res per garantir la seguretat d’aquestes persones. Amb un assentament d’aquesta naturalesa es poden fer dues coses: buidar-lo per raons de seguretat i salubritat, més en fase de pandèmia, la qual cosa obliga a trobar lloc per a les persones que hi viuen, o, anant a l’altre extrem, crear en el seu interior les mínimes condicions d’habitabilitat. El que no es pot fer és simplement ignorar-ho deixant durant 10 anys en mans d’organitzacions que atenen les emergències a fer-se càrrec de la situació o descarregant el pes en les ONGs, perquè aquesta és una qüestió que ateny als governs.
És sorprenent com malgrat la importància de la immigració i del conflicte que ha plantejat a Europa, no formi part de l’agenda política el seu tractament amb propostes concretes. Contrasta aquest fet amb el que succeïa a Catalunya els anys 60 i 70 del segle passat on malgrat el franquisme i la manca d’institucions pròpies, es va produir un gran debat sobre la immigració i què calia fer. El llibre de Candel Els altres catalans es va convertir en un best-seller, i Jordi Pujol ja des dels anys 60 hi va dedicar nombroses reflexions escrites i llibres publicats.
El buit d’avui, que va des de declaracions grandiloqüents sense traducció pràctica al no-res, és una crida d’atenció sobre la incapacitat de la classe política catalana d’assumir realment els reptes que la societat té plantejats. Un bon exemple d’aquest fet, en el mateix PSOE, és que de l’esmentada recepció a l’Aquarius ha passat, a l’hora de governar, a mantenir intocats els CIES i a maquillar la tanca de Ceuta i Melilla amb “concertines” a força de situar-la uns metres més enllà, formalment en territori marroquí. Pura hipocresia. També ha estat escandalosa la situació a Canàries. El govern no ha començat a actuar fins que les pàgines dels diaris n’ha anat plenes i s’ha parlat de la Lampedusa espanyola. Fins i tot, malgrat l’escàndol, hi ha un transport semiclandestí d’immigrants de les Canàries a la península, que el mateix govern nega.
Retornant a la realitat d’aquí, cal recordar que el cas de Badalona no és únic. A la ciutat de Barcelona, governada per Ada Colau, qualsevol dia d’aquest hivern es pot produir un accident semblant perquè 400 persones viuen en 70 assentaments irregulars que s’estenen per la ciutat, sobretot al districte de Sant Martí. Cal recordar que el 2015 hi havia 412 persones en aquesta situació, és a dir, ha passat un quinquenni, el quinquenni Colau, i res ha canviat.
