Els problemes del nostre model educatiu situen des de fa anys Espanya en els últims llocs d’Europa, i lluny dels resultats que li correspondrien per la seva renda per càpita i pel potencial econòmic de l’estat.
La comparació amb Polònia, per situar una referència més concreta que la mitjana, un país amb molts menys recursos i una població d’un ordre de magnitud semblant, és per envermellir. Com pot ser que amb una renda per persona i un pressupost educatiu clarament menor, hagi escalat posicions en el rànquing educatiu, mentre que Espanya continua en el fons del pou?
La quinta essència del fracàs d’un sistema educatiu i social és el nombre de joves que ni estudien ni treballen, els ‘nini’. Doncs bé, l’evolució durant una dècada, 2006-2016 , assenyala que a Polònia es van reduir en més de 3 punts percentuals (pp) mentre que Espanya va ser, juntament amb Xipre, el país on més van créixer, 7,5 pp. En només una dècada Polònia s’havia distanciat d’Espanya en 10 pp, i era el tercer país d’Europa amb millors resultats. La pregunta incòmoda i necessària és: per què? Malgrat aquesta evidència, la nova llei d’educació espanyola ignora aquest greu problema, que ja és congènit i és un bon indicador de mal estat del sistema educatiu. Més d’un milió de joves de 16 a 29 anys es troben en aquesta situació en el tercer trimestre d’aquest any.
I no es tracta només d’aquest tipus de mesura. Totes les que s’apliquen per establir l’estat de l’educació condueixen a idèntica conclusió: Espanya viu en una emergència educativa. Ho assenyala la sèrie de resultats PISA, que mesura les capacitats dels alumnes en ciències, matemàtiques i també ens informa del percentatge d’alumnes en els nivells inferiors i superiors de la qualificació per coneixements. En aquells dos àmbits Espanya se situa per sota de la mitjana dels països de l’OCDE. Succeeix una cosa semblant si es consideren altres dades tan decisives com l’abandonament escolar primerenc, El percentatge de població de 18 a 24 anys que no ha completat la segona etapa d’Educació Secundària (FP de Grau Mitjà, Bàsica o Batxillerat) i que se situa en el 18%, molt lluny de l’objectiu de el 10% establert com a mitjana per a tota la Unió Europea per a aquest any 2020. També molt per sobre de la mitjana de la UE 28, que se situa en la meitat de la nostra xifra.
L’altre gran capítol és el del fracàs escolar: un de cada quatre joves (el 24,4%) no ha obtingut el títol de l’educació secundària obligatòria (ESO). Estan, per tant, infra qualificats i sense les habilitats per enfrontar-se a un mercat laboral que cada vegada és més exigent. Les xifres corresponen al curs 2016/2017, les últimes publicades pel Ministeri d’Educació.
A tot això se li afegeix el desajust entre la formació que s’imparteix i les necessitats de les empreses, inclosos no només els coneixements, sinó l’actitud davant el treball i l’esforç.
I és que Espanya té un sistema escolar que es deixa en el camí el 25% dels joves, i més del 40% amb escasses capacitats per afrontar les exigències del mercat laboral.
Tot això contribueix a l’existència de dos dels grans problemes crònics de la nostra economia, que contribueixen decisivament a la desigualtat i la pobresa: l’atur i la productivitat. No estan causats només per la crisi de sistema educatiu, però formen part decisivament del problema, perquè l’acadèmia i els resultats empírics fa temps que han deixat assegut que una millor educació es tradueix -encara que no sempre, això també és cert- en una major productivitat marginal de la feina, el que comporta un major salari, i més possibilitats de treballar i d’ingressos. Hi ha una correlació positiva entre els anys d’escolarització i el nivell de renda per càpita, Com ja va apuntar fa quinze anys el Banc Mundial, però el sistema educatiu espanyol persisteix en ignorar-ho. Encara que també és cert, i hauria de moure a preocupació, que quan s’han produït millores educatives a Espanya no s’ha donat l’esperat augment de la productivitat.
Com ha de prosperar un país que té el 40% de la seva població jove a l’atur, i que entre un 17% i un 20% no tenen cap motivació per trobar feina o estudiar? I en això cal una observació:
Com la població nini es mesura fins a una determinada edat (els 26 o els 29 anys segons la font), els més gran d’aquests desapareixen del còmput, però no de la realitat. Alimenten una població que haurà treballat de manera mínimament regular i que engrosseix el grup d’aturats crònics o de la població marginal, que haurà viscut precàriament tota la vida. És una situació terrible per a ells i una llosa per al conjunt de la societat. Però els governs mai s’han ocupat d’aquest problema, que la llei Celaá també ignora. Comença amb l’abandonament de l’ESO, o arriben com a màxim a ella, en un mercat laboral que desincentiva. La seva falta de motivació obeeix a causes múltiples i combinades: un entorn familiar desfavorable, la dificultat en la comprensió lectora que el nostre sistema educatiu no resol i que acaba per dissuadir d’estudiar, la manca d’oportunitats laborals i una educació pública basada en l’absència d’esforç. El resultat és un desastre que el sistema educatiu no resol.
Un llibre excel·lent, escrit per Andreu Navarro, professor de Llengua i Literatura de l’ESO, i tan real com la vida mateixa, Devaluació Contínua , explica la situació, que defineix com la d’una “generació sense dades, sense coneixements, sense lèxic, sense memòria. Amb escassa capacitat per al treball precisament per aquesta dificultat per a la concentració i també amb poca capacitat per afrontar l’esforç de la vida quotidiana. Perquè la vida demanda saber llegir un contracte, tenir cura dels teus majors, criar fills, “però el ciber proletariat s’ensorra davant de qualsevol dificultat“.
Els alumnes presenten patologies diverses. L’autor del llibre ha arribat a tenir a l’aula fins a un 30% d’alumnes en aquesta situació.
El sistema educatiu és, diu Navarro, una mena de religió tecnocràtica que evoluciona cap a menys continguts i alumnes més idiotes. Estem servint la tecnologia i no les tecnologies a nosaltres. Amb una burocràcia que devora al professor .
Aquest podria ser un succint diagnòstic de situació de l’educació a Espanya que la llei no atén. Però hi ha més. Ho veurem en el proper article.
Article publicat a La Vanguardia
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.