En pocs anys hem passat de ser un país d’emigrants, a ser un país receptor de grans onades migratòries. Es deia de nosaltres que no érem un país racista, és clar que era fàcil no ser-ho, quan érem nosaltres els que fugíem de la pobresa. Ara el paisatge ha canviat.
La presència d’emigrants a les nostres ciutats, és més que evident, i això ha comportat l’aparició d’actituds que desconeixíem.
Amb una certa preocupació, observen fenòmens com la xenofòbia o el racisme, que serien el rebuig del foraster o el de la persona de raça diferent, o els conflictes originats per diferències culturals que generen problemes de convivència, que en els darrers anys han crescut en la major part dels països de la Unió Europea. Aquest serà un dels reptes que hauran d’afrontar les societats democràtiques.
Si cal començar per un lloc per combatre aquestes tendències, aquest lloc ha de ser l’escola. És en l’àmbit educatiu, on es fa més notable la presència de fills d’emigrants, la concentració dels quals és tan alta en alguns barris, que els professionals de l’educació, es veuen desbordats, amb serioses dificultats per fer una planificació eficient i fer front a una situació tan complexa, on si afegeixen els problemes de comunicació i de llenguatge.
Hi ha aules on l’alumnat local, és pràcticament inexistent.
En un marc així, la planificació sembla insuficient per afrontar una línia educativa decidida i clara, perquè també és divers el col·lectiu foraster. Hi ha musulmans, budistes, hindús, bahais, cristians sud-americans, amb influències quítxues i aimares… En definitiva, no és fàcil planificar l’acció educativa en un marc tan divers.
Però s’ha vist que generant un ambient de bones relacions, on es fa present el joc, el gest, la mirada, el somriure, pot ser un bon punt de partida per facilitar una bona convivència a l’aula. Segurament que aquest serà un dels temes a investigar, i reflexionar i aprendre dels errors i dels encerts dels països amb més experiència en aquest àmbit.
L’obra d’Immanuel Kant, “La pau perpetua”, en els darrers capítols diu que “el món viurà en pau, el dia que sortim de la nostra terra, i siguem tractats com a hostes, no com estrangers”.
Serà un treball de doble direcció. El foraster, sense renunciar a la seva identitat, cal que s’integri a la nova situació i cultura. I la societat acollidora, cal que no afegeixi més dificultats a les quals ja de per si, porten a sobre els emigrants.
Hi ha aules on l'alumnat local, és pràcticament inexistent Share on X
Loading ...
