Tobeña, catedràtic de Psiquiatria a la Facultat de Medicina de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha estat professor visitant en diverses universitats del món, imprimeix una perspectiva especial de l’independentisme en els seu llibre “Catañoles. De Arrimadas a Rufián“.
- Dr. Tobeña, vostè és un estudiós de l’independentisme des d’una vessant que podríem qualificar d’acadèmica o científica. Però tot interès respon a una motivació. Quina és la seva per dedicar atenció a aquest tema?
La campanya secessionista a Catalunya ha estat el moviment de masses potser més notori a Europa durant la darrera dècada. Des d’un racó d’Espanya desvetllà un interès comparable al referèndum d’independència d’Escòcia i al del Brexit. El “procès” engegà un fenomen de psicologia col.lectiva d’un abast formidable, una comunió grupal fonda i perllongada que les anàlisi històriques, econòmiques i polítiques no aconseguien explicar de manera convincent. D’ací l’interès.
- El títol del seu llibre, molt expressiu, Catañoles, ve a definir el que podríem dir una nova categoria de ciutadà. Com el caracteritzaria? Quins són els perfils que millor el defineixen?
El llibre parteix d’una cita de Quim Monzó a La Vanguardia, que deia: “Aquí parlem tres llengües: l’espanyol, el catanyol i, molt pocs, el català”.
Vaig pensar que aqueixa variant lingüística dual o mestissa, el catanyol, podria servir per identificar també la majoria de ciutadans que es reconeixen una doble identitat al seu tarannà, en la seva manera de ser, en els seus costums, actituds, gustos i preferències: la barreja de la tradició catalana i la hispana. Cadascú en un còctel de proporcions diferents, clar.
Els catanyols són la majoria a Catalunya. Totes les dades fermes indiquen que són pels volts del 65% de la ciutadania.
- Considera que hi ha una relació científicament demostrable entre independentisme i nivell d’ingressos? I en aquest sentit, podríem parlar d’una mena de “lluita de classes”?
No cal acudir a la ciència per això. Només a la comptabilitat més senzilla. Totes les dades oficials, les que publiquen regularment les agències estadístiques de la Generalitat indiquen que el secessionisme arrelà en els estrats benestants de la societat. Amplíssimes capes de classes mitjanes disseminades per tot el territori i molt ben instal.lades en tots els gremis i activitats professionals. Aqueix és el gruix, el nodriment essencial del “procès”.
Res de “lluita de classes” tradicional: ha estat un intent disgregador dels privilegiats, dut a través de trampes para-legals, propaganda encapsuladora i un activisme abassegador al servei de la marginació de la majoria de la població no-secessionista. Tot plegat sota la direcció d’una poderosa i deslleial Administració autònoma.
“Rebels privilegiats” és el títol d’un extens estudi que en vam fer, amb col.legues de la UPF i la UB, que ha tingut un enorme ressò, per cert, en els cercles acadèmics internacionals i que ha servit per a que el món “il.lustrat” comenci a veure la “crisi catalana” d’una altra manera.
- En l’actual escenari polític, social i cultural, quina importància i paper li atorga a un catalanisme, la concepció que des de finals del segle XIX ha vingut vertebrant majoritàriament la política i la cultura catalana?
Ni idea. No goso dir res sobre això.
Ara bé, tot nacionalisme ambiciós aspira a la concreció estatal. Vist així, la secessió és la culminació natural del projecte catalanista. No sé si el catalanisme “re-formulat” se’n sortirà de tornar a centrar-se en el conreu de la vitalitat cultural i en la contribució decisiva al marc comú de les Espanyes acollidores de diverses concrecions nacionals. Potser el món catanyol és capaç de fer-ho tot trobant escletxes per a un discurs nou. Cal imaginació política, temps i tenir alguna posició de comandament rellevant, clar.
- Hi ha una part important de la població de Catalunya que refusa tota identificació amb Espanya i que és particularment crítica amb ella. A quines causes considera que respon aquesta visió?
Són el 25%. Aqueix segment no depassa mai aqueix llindar. Són els secessionistes irreductibles. Els inamovibles. Els que no canviaran, vagi com vagi i acabi com acabi l’assumpte.
Van aconseguir convèncer i arrossegar un 20% més de la ciutadania, en els moments més àlgids del “procés”. Però aqueixos darrers són secessionistes de conveniència. “Per si de cas”: s’hi van apuntar per si de cas podien sortir-hi guanyant, tal com anaven les coses (ells mateixos, els fills, els nets…). Ara, aqueix secessionisme “oportunista” dubta.
Les causes del secessionisme “de pedra picada” són múltiples i venen de lluny. Tampoc hi entenc gaire d’això i puc dir-ne ben poca cosa. Però els que pareix que hi entenen són força d’acord que és un problema d’integració ferma de les Espanyes. D’arrodoniment ben aconseguit i ben assumit del marc comú de la ciutadania política. Potser l’encerten.
- Durant la transició, i a l’inici del model autonòmic, Catalunya va gaudir d’un gran prestigi a Espanya, com ho constaten els primers viatges de Pujol, no ja a Madrid, sino a Castella i Lleó o Múrcia. Tot això s’ha perdut. Creu que hi ha una animadversió en gran part de la societat espanyola contra Catalunya o només contra l’independentisme?
El espanyols en conjunt han tingut una paciència de sants davant la llarga, tossuda i tòxica campanya secessionista. Descomptant els carcamals força minoritaris, el grau de tolerància, la flexibilitat i la prudència mostrada davant l‘odi, el menyspreu i les desqualificacions que venien sovint des de les instàncies i els setials més enlairats de Catalunya, ha estat sorprenent.
Convé tenir-ho present, per tal de recuperar el prestigi malbaratat. Al llibre surten xifres oficials del CEO i del CIS que indiquen que l’estimació de la resta de les Espanyes pels catalans és a la cua, a la banda baixa en tots els indicadors. Hi ha feina llarga per fer, per tant.
- Una determinada lectura del rerafons del seu text podria fer pensar que hi ha un punt de contacte important entre els “catanyols” que volen treure’s de sobre el govern espanyol i un gruix no petit d’espanyols que també desitgen una cosa semblant. És legítima aquesta interpretació del seu text?
El fons de descontent profund amb l’estil de governació de les Espanyes s’arrossega des de fa dos segles llargs. Tota la modernitat, de fet. D’ací la tendència recurrent al trencament, quan les coses van maldades. Però ara venim d’un període de mig segle gairebé de quietud, entesa i creació d’enorme riquesa. De consolidació d’una societat oberta, dinàmica i avançada. Potser es necessiten cinquanta anys més: dos o tres generacions afegides per acabar-ho sedimentar i eliminar així aquell fons disgregador, sectari i caïnita que malda sempre per ressuscitar a Catalunya i arreu d’Espanya. Al llibre això, però, és un només un petit apunt.
- Poden els “catanyols” ser el subjecte col·lectiu que permeti sortir de l’actual atzucac al conflicte català?
Segur. Sense el sector majoritari no hi ha sortida viable. Sortida amable, vull dir. Sense el gruix de la ciutadania només hi ha fractures i tensions empobridores o empats atrinxerats i corsecadors. Mala vida, en definitiva.
En el dinamisme i la creativitat dels segments catanyols hi ha els millors catalitzadors per a una sortida fructífera de la “crisi catalana” que vivim. Però convé que s’actuï sense complexos ni inhibicions de cap mena. No valen per això “Montillas” o similars com a conductors. I tampoc uns “Aragonés” o ”Pascal” reconvertits, per esmentar noms del panorama actual. Però podrien valer gent com en Salvador Illa, n’Alejandro Fernández, na Nuria Marín, en Manuel Valls o en Miquel Iceta i similars. La pedrera és llarga i rica en tots els gremis, no pas únicament en el polític. Cal posar-s’hi.
La campanya secessionista a Catalunya ha estat el moviment de masses potser més notori a Europa durant la darrera dècada Share on X
Loading ...
