Ja hem assenyalat a Converses el greu problema que significa l’atur juvenil, i aquest fet obliga a una pregunta: per què tractem tan malament el capital humà?
El capital monetari rep una gran atenció; indicadors, seguiment detingut, mesures estrictes, ajudes perquè no es perdi. Però, i el capital humà?
És evident que hi ha en determinats àmbits una crítica a considerar les persones com un tipus de capital, però més enllà de les presumptes implicacions del concepte, el cert és que el mateix forma part del nucli dels models de creixement econòmic. En aquest sentit, la idea de capital humà més aviat tendiria a donar-li valor que a treure-li. Essent així no té sentit el menysteniment pràctic en el que se’l té en general, però sobretot i d’una manera extrema, en el cas d’Espanya on Catalunya no n’és una excepció.
Succeeix una cosa semblant amb l’anomenat capital social, però almenys en aquest es pot donar l’explicació que el seu concepte i ús és perifèric als models i teoria econòmica, mentre que el capital humà s’ha convertit, junt amb el progrés tècnic, en els dos factors clau del creixement econòmic. Ho reconeix l’acadèmia i l’experiència en fa una evidència. Aleshores?
Fins que no es tracti, i no deixa de ser trist dir-ho, el capital humà d’una forma equivalent a l’atenció, cura i suport que rep el capital monetari, no anirem bé. No deixa de ser penós que els “diners” rebin més atenció, siguin més valorats en definitiva, que les persones. Però aquesta penositat es converteix en una contradicció inassimilable quan a sobre esdevé que aquestes persones, en termes de capital humà, són decisives pel creixement econòmic.
Ara amb el programa de reconstrucció amb diners d’Europa, hi ha la gran oportunitat de capgirar aquesta situació. Cal veure si s’aprofita.
Loading ...
