El PSOE té una majoria relativa molt precària al Congrés. D’aquí la seva aliança i dependència amb Unidas Podemos. I d’aquí també la progressiva definició d’una estratègia que li permeti sense grans millores electorals el control de l’espai polític espanyol. Una part d’aquest camí ja va ser fet fins i tot de manera involuntària. Va ser el sorprenent èxit de la moció de censura a Rajoy i l’elecció de Sánchez per una heterogènia majoria, almenys contemplada des de la perspectiva de la capital d’Espanya. En això va tenir un paper important precisament Marta Pascal i aquest és un dels seus actius. És la dona que va fer possible que el socialisme arribés al poder a Espanya. No ella sola, és clar, però sí que necessàriament ella. Després els moviments del tauler i les enquestes han obert variacions a afegir a aquesta majoria inicial, molt estable per la banda del PNB, i sempre amb un ai al cor pel que fa a ERC. Aquesta nova variant és Cs.
Ho apuntava amb tota claredat el subdirector de La Vanguardia i home del diari a Madrid, Enric Juliana, un gran coneixedor de la política espanyola, quan apuntava aquest diumenge les possibilitats d’una entesa de Cs amb el PSOE, que li podrien proporcionar a aquesta formació, avui en decadència, la presidència de la comunitat de Madrid pel seu cap de llista i actual vicepresident en el govern del PP, Ignacio Aguado. També podria fer saltar el govern andalús configurant una nova opció entre un socialisme sense Susana Díez (que Juliana apuntava no gens menys que podria anar de ministra de Defensa), amb un nou candidat socialista a la Junta. Aquests fets donarien aire i llocs de treball a un Cs reduït a la mínima expressió i podrien dinamitzar les seves futures expectatives electorals. La contrapartida de tot plegat seria convertir-se en una pota més del suport al govern Sánchez.
Però no s’acaba aquí la història, encara queda una tercera operació a Catalunya. Aquella que no li resti vots al PSC i permeti configurar una alternativa que vingui a reproduir a escala reduïda l’extingida CiU. Seria l’opció formada pel PDeCAT, que té quatre diputats a Madrid que valen el seu pes en or, el PNC que tindria al davant la persona de Marta Pascal que ha fet possible l’actual govern, i Units que seria la reposició d’UDC. Aquesta opció no competiria gaire o gens pels vots que es van refugiar en Cs i que ara aniran al PSC, sinó pels decebuts amb l’independentisme, entre 125.000 i 300.000. Però, ai l’as! Per assolir aquest capital electoral cal passar primer per caixa i pagar el cost alt d’unes eleccions. I aquí és on entraria en joc la lògica socialista, facilitant vies per finançar aquesta opció. Aleshores el panorama quedaria complet i s’hauria creat una galàxia de petites formacions a esquerra i dreta, al País Basc i a Catalunya, que tindrien com a centre gravitacional el PSOE. No cal anar més enllà amb el símil galàctic, perquè si no acabaríem recordant que en els centres de la galàxia no hi acostuma a haver un sol, sinó un forat negre que té el mal costum d’atrapar-ho tot.
En el tauler electoral quedarien uns 370.000 vots, segons l’expert Carles Castro, que varen votar com a refugi a Cs i ara de moment van a l’abstenció, gens fàcil de lligar amb l’independentisme penedit. No votaran PP, ni Carrizosa, ni Vox, però no tenen alternativa si no s’acaba concretant la que poden configurar la Lliga i Lliures.
Si les eleccions fossin al novembre, tot aquest espai quedaria molt penjat. Si són al febrer, els resultats estaran en funció de la feina feta.
Loading ...
