El coronavirus no entén d’edats. Tots podem ser el seu objectiu. Ningú està lliure que li toqui conviure amb aquest virus tan desconegut encara per a nosaltres. Però sens dubte són els nostres grans els més perjudicats. Amb ells s’ha acarnissat i així ho hem vist durant els mesos de l’estat d’alarma -que ara semblen reproduir-se-en les residències de gent gran. Quantes morts; quants ancians en aïllament; quantes restriccions en els últims dies de la seva vida; quanta solitud i quanta incertesa.
La soledat torna a ser aliada del coronavirus després d’uns mesos socialitzant, uns mesos que han estat un oasi en la vida quotidiana.
Cada dia el nombre de contagis puja i no sembla que la famosa corba es comenci aplanar. Ara la gent gran tornen a estar en primer pla i tornen a estar aïllats. A les residències geriàtriques s’han fixat restriccions a les visites dels familiars i el contacte amb l’exterior és a través dels treballadors i a través dels mitjans electrònics que “ens han salvat la vida” durant el confinament. La solitud i el no saber què estarà passant s’han fet de nou buit.
L’aïllament de les persones que viuen a les residències és una de les mesures per aturar i prevenir l’expansió del virus. Sembla el més efectiu i recomanable, tot i que els efectes secundaris poden ser importants, ja que aquestes restriccions estan provocant que els nostres grans perdin i es deteriorin física i mentalment.
Cada residència tindrà els seus protocols d’actuació davant la Covid-19 i cadascuna d’elles ha establert els seus criteris en les visites setmanals o mensuals i en altres casos es prohibeixen directament les visites. Res de contacte físic amb l’exterior. Ara també toca actuar amb la solitud de la gent gran. Són molts els ancians que no tenen a ningú, que ningú es preocupa d’ells, però també hi ha molts que tenen els seus familiars que periòdicament els visitaven.
Ara s’entengui o no, no es poden fer visites. Els professionals que treballen a les residències acompanyen i tenen cura de la gent gran el millor que poden, encara que sempre hi ha excepcions com el de les dues infermeres d’una residència de Terrassa que van vexar una dona gran. Són els casos excepcionals, perquè normalment els professionals són de 10 i encara que la seva atenció i dedicació sigui important mai podran substituir la visita d’un fill o d’un nét o de tots aquells de la seva família.
La pandèmia no pot ser sinònim de solitud i entre tots hem d’aconseguir que els nostres avis se sentin acompanyats enmig d’una pandèmia que té a l’individualisme i al el pensar en un mateix.
Són molts els ancians que no tenen a ningú, que ningú es preocupa d'ells, però també hi ha molts que tenen els seus familiars que periòdicament els visitaven Share on X
Loading ...
