Espanya ha tingut el dubtós honor de ser considerat el pitjor país de l’OCDE per la manera d’afrontar i resoldre la primera onada de la crisi. El mal funcionament del país ha estat tan gran que un nombrós conjunt de científics i societats científiques espanyoles han demanat que es faci una auditoria independent sobre la forma com que es va abordar la pandèmia, perquè resulta inexplicable que el que és considerat un dels millors sistemes de salut del món hagi tingut com a resultat un dels més elevats nombres de morts en relació amb la seva població de tot el món. Va venir la desescalada, que va ser molt ràpida, i durant algunes setmanes va semblar que el pitjor havia passat. Ara es veu que no és així, que el pitjor està tornant i que Espanya torna a ocupar els primers llocs en tots els mals indicadors.
Som primers a Europa en nombre de casos per cada 100.000 habitants amb incidència en els últims 14 dies, però a més amb una diferència extraordinària: 205,5 per part d’Espanya per 88,7 pel país que ocupa el segon lloc, que és França. És a dir, dues vegades i mitja més, que és una diferència extraordinària. Però és que Portugal està en 35,7, i Itàlia, la societat més semblant a la nostra i que va començar amb unes dades molt pitjors, ara només presenta 27,3 casos per cada 100.000 habitants, quasi nou vegades menys que Espanya. Com és possible? Mentre que això no es resolgui, tots els discursos de Sánchez són perfectament inútils perquè la base on s’assentarà la política i l’economia és la de la seguretat sanitària que Espanya no té.
També és molt elevat el nombre de morts reals, que en aquest moment se situen entre els 46.000 de l’Institut de Salut Carlos III i els 50.420 de l’INE, molt lluny dels 29.152 que dóna oficialment l’inefable Dr. Simón. Però, fins i tot amb aquesta xifra última ens situem al capdavant.
Si en la primera onada es va demostrar la manca de preparació del govern per afrontar els problemes, en l’actual, en que es dóna per fet que l’aprenentatge ja està realitzat, la improvisació ha continuat ,com ho posa en relleu el fet que s’ha obert el curs escolar i universitari amb un ministre desaparegut, Manuel Castells, i amb una ministra, la d’ensenyament, María Isabel Celaá, que va fent declaracions públiques en el sentit que no té competències per establir res.
La pregunta aleshores és evident. Essent així, per què hi ha un ministeri d’Educació? Un altre punt preocupant, pel que representa de present i futur, és la fallida clamorosa de funcionament de l’administració central, com ho posa en relleu el que hi hagi encara persones que no han cobrat l’ERTO i l’embús còsmic que hi ha amb la renda bàsica. No era possible preveure que hi hauria un nombre extraordinari de persones que la demanarien i encarrilar, d’acord amb les possibilitats de prendre-les, la seva gestió? No parlem ja de posar-hi més personal i més eficiència, que sembla un repte impossible, però no es podia haver dit des del primer dia que s’atendria a un determinat nombre de persones, en un període determinat i per ordre alfabètic, d’acord amb les capacitats reals, en lloc d’anar al caos? I què dir de les escandaloses cues de mestres per fer-se un PCR obligatori de la Comunidad de Madrid? O de la manca de legislació promesa per la vicepresidenta Pilar Calvo el mes de maig, a fi que les autonomies poguessin abordar amb més certesa jurídica les mesures restrictives sense acudir a l’escandalós estat d’alarma? Però, tot i ser greu, el que està passant ens hauria de preocupar perquè si aquesta mancança de l’Administració es produeix en relació amb la gestió dels fons europeus, Espanya farà un pastís de proporcions històriques.
Tot això Sánchez ho resol amb apel·latius a la unitat. Però, unitat entorn de què? No es pot governar només amb abstractes universals, sinó que es governa amb coses concretes. Quina unitat hi pot haver en uns pressupostos desconeguts en els quals a més Podemos hi ha de tenir un paper important? Quina unitat hi pot haver en relació amb la lluita contra la pandèmia si no es posen negre sobre blanc les mancances per poder-la abordar?
En definitiva, tot fa pensar que dissortadament ens encaminem no només cap a una segona onada, sinó cap a un segon desastre, perquè ni tan sols els grups i persones que tenen capacitat de liderar en la societat civil mostren iniciativa. No és només la classe política la que falla, sinó les elits en el seu conjunt que han conduït el país, per acció i per omissió, a l’actual situació. I si no pots fer res més, almenys parla, escriu, aixeca la veu tant més com més gran és la teva responsabilitat social.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Espanya ha tingut el dubtós honor de ser considerat el pitjor país de l’OCDE per la manera d’afrontar i resoldre la primera onada de la crisi Share on X
Loading ...
