Canvis de fons en la situació política catalana

Hi ha canvis de fons en la situació política catalana d’una dimensió gran. La qüestió és que no s’acabaran de percebre en tota la seva entitat fins després de les eleccions al Parlament, es facin quan sigui.

Per començar estrenem un tripartit format de manera insospitada, on junt amb ERC i el partit de Puigdemont, de nom encara en discussió, apareix un conseller, només un, el d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón. Les opcions independentistes han passat de moment a ser quatre, dues radicals, la CUP i Puigdemont, i tres més o menys matisades, ERC, PDeCAT i PNC. Alhora, el que va ser la primera força política, Cs, ha demostrat que era el somni d’una nit d’estiu, per tant de curta durada. Ara els seus vots es desfan en diverses opcions, cap al PP i VOX, cap al PSC i sobretot mig milió que se’n van a l’abstenció i que se senten orfes de representació. Bàsicament són antics votants de CiU que es van refugiar en Cs.

L’independentisme, per tant, apareix més dividit que mai i sense ser capaç de presentar un projecte pel país en uns moments crucials, en els que a més es fa palesa la decadència llargament forjada per circumstàncies alienes i per errors propis. Ara es paga la conseqüència, entre altres coses, de l’error d’haver optat en la segona meitat del segle passat pel turisme de totes totes, en lloc d’apostar més fort pel desenvolupament industrial, com van fer els nostres equivalents al nord d’Itàlia. Per aquesta raó, Catalunya pot transformar aquesta lenta decadència en una caiguda important, històrica i per aquesta raó necessita més que mai un nou projecte, però que ni uns ni altres són capaços de posar sobre la taula més enllà de discursos buits o grans perdigonades. Ara necessitaríem el seny rector d’un Prat de la Riba que no tenim, o que almenys no es fa visible.

Tot plegat, la pandèmia, les crisis acumulades, la fatiga del procés, distancia la gent de la política. El resultat de tot plegat serà previsiblement una minva de la participació electoral en les eleccions catalanes. El més probable és que la seva afectació sigui asimètrica i es faci sentir més entre el votant independentista que no veu sortida a la situació perquè l’oposició ha estat incapaç, al llarg de tot aquest temps, de fer un plantejament compartit mínimament coherent més enllà de les seves pugnes partidistes.

En aquest sentit la responsabilitat del PSC és gran perquè en ser la principal força en aquest àmbit, en lloc d’apostar a fer de pal de paller, ha jugat a un tacticisme exacerbat per aconseguir accés al poder, pressupostos i llocs de treball, que sembla que és la seva principal causa. Ha pactat amb Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, i Collboni ha demostrat que és incapaç de canalitzar una gestió tan negativa i partidista com la que fa l’alcaldessa, alhora ha pactat amb el tercer pressupost de Catalunya, és a dir, la Diputació de Barcelona, amb JxCat, el partit de Puigdemont, el més radical de tots, desbancant ERC. Però alhora, en relació amb Madrid pacta amb ERC i si pot amb Bildu, però allí també festeja amb Cs amb els qui aquí els hi refusa el pa i la sal, mentre s’assegura també participar en el poder al País Basc renovant el seu pacte amb el partit nacionalista. En definitiva, és lògic que moltes persones es preguntin què voten quan voten el PSC, perquè segons el moment i el lloc el resultat pot ser absolutament contradictori. És difícil que una situació d’aquest tipus aporti estabilitat a un país.

El trencament del PDeCAT amb Puigdemont, si s’acaba traduint en opcions electorals diferents i no fa una aliança amb el PNC, perjudicarà notablement les perspectives electorals d’aquests últims perquè ambdues opcions, molt semblants, es disputaran una mateixa franja de vot que no és massa gran. Darrere de l’escenari, Artur Mas i la seva allargada mà es prepara per a la hipòtesi de recollir les desfetes després de les pròximes eleccions, que tot apunta que dissortadament seran de transició en lloc de donar pas a un nou i vigorós escenari polític. Mas es presentaria com a solució d’haver estat la principal causa del problema, confiant en la feblesa de la memòria del país.

I mentre, el catalanisme polític no acaba de trobar l’arrancada necessària per fer-se present amb força i esperança en l’escenari polític.

El resultat electoral pot ser francament enganyós perquè la baixa participació pot donar com a resultat que l’independentisme per primera vegada tregui una majoria de vots, malgrat obtenir un resultat clarament més febles que en les eleccions precedents.

Tot plegat defineix un escenari políticament inestable, desequilibrat, sobre un terreny econòmic i social, fracturat i en crisi. Si res no canvia, les pròximes eleccions poca cosa resoldran i la veritable història començarà l’endemà.

 Loading ...