Shinzo Abe, primer ministre del Japó, i el seu homòleg xinès Xi Jinping arribaren al poder a escasses setmanes de diferencia. Era l’any 2012, i Abe tenia 58 anys. En aquell moment, Xi en comptava 59.
La tasca principal a la qual el premier nipó s’ha dedicat els darrers vuit anys és precisament a reafirmar el paper del seu país en l’escenari internacional, i en particular davant la Xina.
Ara, Abe ha anunciat retirar-se properament per motius de salut. Deixa rere seu un balanç positiu pel seu país, però la seva missió primordial resta incompleta.
Durant el mandat d’Abe, que fou renovat a les urnes el 2014 i el 2017, la Xina ha esdevingut progressivament no sols més forta econòmicament, sinó també més agressiva a l’arena geopolítica i més autoritària de portes endins.
De fet, fou precisament des del 2012 que la intenció de Pequin d’esdevenir la potència dominant d’Àsia -i potser del món sencer?- es feu més clara.
L’auge del nacionalisme xinès conté elevades dosis de ressentiment contra el Japó -odi que s’explica en part per la cruenta invasió nipona de la Xina als anys 30.
Conscient del desafiament al qual el seu país havia de fer front, Shinzo Abe decidí plantar cara malgrat un context particularment desfavorable pels japonesos.
Tot i ser la tercera economia mundial durant un llarg període, el Japó d’Abe s’ha enfrontat a un rival de talla encara més gran: la Xina.
La Xina, que superà en PIB al Japó el 2010, és l’únic país a part dels Estats Units al qual tothom tracta ja de super-potència. Respecte la tendència a l’estancament econòmic del Japó des dels anys 90, la de la Xina és encara clarament expansiva.
A més a més, el Japó té una població particularment envellida i un deute públic immens.
Pequín es pot permetre pràcticament qualsevol despesa militar mentre que Tòquio ha de vigilar cada cèntim gastat. En termes d’innovació, la indústria japonesa ha perdut pràcticament tot l’avantatge que havia aconseguit entre 1960 i 1990, fins al punt que la Xina ja sobrepassa l’arxipèlag en nombrosos aspectes tecnològics.
Els desafiaments als quals Abe ha hagut de fer front no acaben aquí. El Japó té una constitució explícitament pacifista, i Abe no ha aconseguit modificar-la per exemple per poder enviar tropes a l’estranger. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, els japonesos han estat particularment sensibles al pacifisme.
Davant aquestes realitats, el més còmode per qualsevol líder japonès seria cercar una política d’apaivagament. Política que no obstant hauria comportat un elevat preu per la sobirania del Japó a mitjà i llarg termini.
Shinzo Abe fou capaç primerament de prendre la decisió difícil de no cedir davant les ànsies expansionistes de Xi Jinping. I en segon terme, de mantenir el rumb malgrat l’assimetria de poder creixent entre els dos països.
Mostrant-se ferm i evitant fent concessions, Abe ha trobat un equilibri cordial amb Xi i recentment ha realitzat una visita d’estat a Pequín saldada amb gran èxit. Una part important del seu èxit ha radicat en demostrar la seva proximitat als Estats Units i teixir noves aliances amb altres rivals de la Xina, com l’Índia.
Caldrà esperar que el successor de Shinzo Abe estarà a l’alçada i comptarà amb la mateixa determinació i habilitat política.
La política estrangera d’Abe és un gran exemple a seguir per defensar l’interès nacional d’un país. Nombrosos líders europeus, acostumats a l’apaivagament davant la mínima provocació, n’haurien de prendre nota.
Nombrosos líders europeus, acostumats a l'apaivagament davant la mínima provocació, n'haurien de prendre nota Share on X
Loading ...
