El que està succeint amb l’escola hauria d’alertar-nos sobre els problemes que pot generar la gestió dels importants fons europeus destinats a ajudar a les activitats afectades per aquesta pandèmia i especialment per millorar el nostre model de producció.
Certament, organitzar el curs escolar en les condicions actuals de transmissió de la Covid-19 no és feina senzilla, però hi ha hagut temps per emprendre les transformacions necessàries. És un cas de gestió de recursos complexes que necessiten objectius clars, planificació, coordinació i capacitat executiva tant per part del govern espanyol com de les CCAA. Tot això no s’ha produït i cada autonomia marca la seva pauta. Aquest fet no té perquè ser necessàriament negatiu, perquè la seva proximitat a la realitat els hi confereix avantatges, però aquest recurs no existirà en el cas dels fons europeus on el centre de gravetat descansa en la capacitat de l’administració central. I aquí és on els interrogants són grans, perquè fins ara el seu desencert ha estat clamorós.
El temps es tira a sobre, a l’octubre hi hauria d’haver una primera presentació de projectes que tindrien la seva versió definitiva a inicis de l’any vinent. Cal, per tant ,planificar en relació als fons quins recursos es dediquen a reparar els danys i quins a millorar el sistema productiu del país. Aquesta és una primera determinació en la que hi intervenen múltiples agents. L’administració central per descomptat, les autonòmiques, també en determinats casos les locals i d’una manera especial les empreses perquè són elles les que en bona mesura duran a terme els projectes.
Junt amb aquella divisió entre parar el cop i millorar l’economia hi ha una segona qüestió molt important de la qual poc se’n parla que serà qui i com, quins criteris es faran servir per seleccionar els projectes. Fer-ho ben fet és realment complex, perquè són molts diners a esmerçar, moltes pressions a suportar, fins i tot entre àmbits de la mateixa administració i una clara necessitat de que la resultant de tot plegat sigui econòmica, social i territorialment equilibrada.
Hi ha en tot plegat una acurada tasca de planificació que no es veu clar quina instància governamental es farà responsable en termes tècnics, més enllà de la decisió de Sánchez de centralitzar-ho tot a la Moncloa amb una mena de plantada taurina, un “dejadme solo”. Caldrà presentar amb propietat els projectes a Brussel·les i en tercer terme caldrà gestionar-los en temps i forma perquè els ajuts es produeixin.
Són moltes i difícils exigències, i veient el que està passant en l’àmbit de l’ensenyament no és mal pensar considerar que hi ha un risc important de fracàs, que seria terrible per al país. Trobem a faltar una manca de reflexió i debat polític racional i d’interès per part dels mitjans de comunicació per conèixer els continguts, els procediments i les responsabilitats. No és amb apel·lacions genèriques a la unitat com es resol aquest tema, sinó amb eficàcia i eficiència.
