Carta a un jove d’avui (i II)

Sàpigues que hi ha molta gent famosa o amb poder, molt de talent, molts grans mitjans de comunicació compromesos en la implantació de la dictadura del relativisme, del pensament únic. A Catalunya especialment. N’hi ha prou amb veure les sèries juvenils de TV3. O la difusió intensiva en els mitjans de certes campanyes institucionals de la Generalitat, com l’actual anomenada “Obvietats”, que explota les emocions i la fibra sensible dels espectadors per convèncer d’allò que és indefensable amb una argumentació racional mínimament seriosa.

Pensa que l’habitual és que no t’adoctrinin obertament, sinó amb una pluja fina d’idees i d’emocions que et va mullant sense que te n’adonis. La normalització d’aquesta nova forma de pensar i de viure és habitual també a moltes de les cançons que escoltes, a les emissores de ràdio per a joves, o en el que sovint t’ensenyen a l’escola. Es un trencament total amb les idees i valors dels teus avis i de tantes i tantes generacions que ens han precedit. Però el pensament únic t’ho presenta com la forma de vida natural, bona, que et farà feliç. I, lògicament, tu mateix acabes pensant que si la majoria de la gent ho veu així (d’això ens volen convèncer), doncs serà que la vida és així.

Que té a veure la dictadura del relativisme o pensament únic amb els grans canvis tecnològics? Segons l’escriptor Juan Manuel de Prada, que descriu cruament la realitat en els seus articles, l’objectiu és conformar una societat massificada que faci seus els principis i valors que interessen al nou sistema dominant: el capitalisme tecnològic amb capital a Silicon Valley i la globalització econòmica. Com ho aconsegueixen? Fent que els que avui modelen la manera de pensar de la gent, els nous professors i educadors informals (guionistes de televisió, actors, cantants, creadors d’opinió a les xarxes…) acceptin acríticament o directament promoguin els nous dogmes.

Es tracta d’aconseguir que els nous pàries (la part econòmicament més feble de la societat, cada vegada més gran) no prenguin consciència que el sistema no els permet crear i mantenir una família sense fer grans sacrificis, ni tenir un treball estable i ben remunerat, ni, potser, poder romandre a la terra que els ha vist néixer.

Allò del qual el sistema us està privant a les noves generacions és tan valuós que us ha de tenir entretinguts de forma permanent i a baix preu amb l’oci virtual, amb l’autoestima superficial de les xarxes socials, amb la il·lusió de viatjar o viure moments irrepetibles, disposant d’una gran capacitat de maniobra en l’àmbit sexual, i de l’accés sense límit a la pornografia o a la satisfacció de les addicions de cadascú. La renda mínima universal que s’està instaurant ha de permetre no només poder menjar, sinó generalitzar per a tothom aquest miratge de vida, i reduir al mínim el risc d’una presa de consciencia i que sorgeixi un moviment de reacció.

El nou sistema econòmic i ideològic exerceix un domini imperceptible sobre l’individu. A aquest se l’ha de desarrelar progressivament, tallar-li els vincles que nodreixen la seva vida personal. Segons de Prada, es tracta de quatre desarrelaments successius. El desarrelament espiritual, que et priva del teu lligam amb Déu, on trobes el teu origen i el teu destí final. El desarrelament existencial, que t’avoca a una vida sense veritable sentit, i a l’angoixa i al buit que fàcilment se’n deriven. El desarrelament intel·lectual, traduït en les utopies modernes, primer el marxisme i ara els seus succedanis del gènere, el feminisme radicalitzat i el transhumanisme que ve.  I, per últim, el desarrelament moral, que crea persones amb una voluntat afeblida per manca de referències objectives a la veritat i al bé.

En aquestes circumstàncies, el més fàcil és que t’acabis guiant pels teus desitjos i conveniències egoistes. També a la vida afectiva i familiar.

Avui el que abunda, més que les males persones, són els individus desarrelats. Les seves vides són un seguit d’episodis sense el fil conductor que unifica i dóna sentit a l’existència d’una persona. Aquests desarrelaments afecten els vincles més íntims i importants de la persona. S’està destruint el matrimoni i la família, que són la cèl·lula de la societat. Però et diuen que el matrimoni per si mateix sol tenir data de caducitat. Et diuen que hi ha diverses formes de “nuclis familiars”, totes igualment vàlides. O que el matrimoni és un sacrifici excessiu (sobretot per a la dona), i que lligar-se tota la vida a una família és una limitació poc raonable tenint en compte que només vivim una vegada i que al final tampoc haurem de rendir comptes a ningú.

Amb tot això, ens ha arribat la COVID-19. El canvi de paradigma que suposa la pandèmia pot portar a tendències oposades. Per una banda, sembla que accelerarà encara més la substitució de la proximitat física per la proximitat virtual, potenciarà el model econòmic on line, l’acumulació de poder i riquesa en poques mans, la proletarització de la gran majoria de població, i la consolidació del pensament únic, dels valors i formes de vida que han permetre tenir-nos entretinguts, conformats i, sobretot, dòcils.

Però la pandèmia pot ser també una oportunitat per tornar a una vida més natural, més pausada, menys pendent de les xarxes socials, del consum i de les coses materials, i més centrada en els vincles personals autèntics, que ja veus que són els únics dels quals et pots refiar quan venen mal dades. La gran sacsejada que viurem ens hauria de fer més humils i capaços de valorar tot el que de bo tenia la vida de les generacions anteriors, i de conciliar-ho amb els avenços innegables del nostre temps i les oportunitats que ens ofereix la tecnologia. Hem de recuperar les nostres arrels, tornar a valorar la tradició i la saviesa acumulada al llarg del segles, i no deixar-nos entabanar per l’última moda o tendència.

Publicat al Diari de Girona, el 24 d’agost de 2020

Carta a un jove d’avui (I)

 Loading ...