Després de 40 anys de integració econòmica de la Xina amb el món occidental (i occidentalitzat, a través d’institucions com l’Organització Mundial de Comerç), semblava impossible fer marxa enrere. Les empreses xineses han inundat els nostres mercats amb els seus productes, fins al punt de fer del «Made in China» un estàndard universal.
Així, segons el periodista del Financial Times Gideon Rachman, molts empresaris pensen encara que Washington i Pequín acabaran trobant una solució a les seves desavinences. El seu raonament és que el contrari, és a dir el famós “decoupling” (desacoblament), és massa costós per ser acceptable.
No obstant, s’equivoquen. El desacoblament acaba de començar. De les amenaces verbals i el rebuig a un nou acord comercial s’ha passat a una cursa tecnològica i financera. Això s’explica perquè la lògica empresarial que regia les relacions entre els Estats Units i la Xina s’ha substituït per la lògica de la competició estratègica. En altres paraules, els interessos polítics han depassat per primer cop els incentius econòmics a la cooperació.
Rachman, que no admira precisament l’actual president dels Estats Units, deixa ben clar que no es tracta d’una obsessió de Donald Trump. A Washington, afirma, regna un ampli consens entre Republicans i Demòcrates sobre la conveniència d’endurir la posició envers la Xina.
Avui, el desacoblament és una cursa que recorda al seu equivalent armamentístic, més lúgubre, de la Guerra Freda.
Rachman pensa que en un futur, la competició afectarà tots els aspectes de la vida econòmica dels Estats Units i la Xina.
Aquest estadi es pot ja entreveure: Apple, fins ara centrat en la Xina per la producció dels seus aparells, manufactura el seu nou iPhone a l’Índia, i ha obert noves fàbriques als Estats Units. Les empreses tecnològiques d’ambdós països, com Huawei, Google, o més recentment ByteDance, han estat tant sols les primeres afectades. Altres marques americanes, com Starbucks, es preparen per un cop demolidor que les forci a sortir de la Xina.
Condemnats a escollir bàndol
El xoc entre les dues superpotències econòmiques (el PIB de la tercera economia mundial, el Japó, està a anys llum) tindrà efectes importantíssims pels europeus i asiàtics no xinesos.
Les empreses hauran d’aprendre a navegar en un sistema de cadenes d’abastiment fragmentades i marcs legals carregats de limitacions destinades a desafavorir la superpotència rival.
Com en la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica, la resta de països del món no tindrà altre remei que posicionar-se a favor d’una o de l’altra superpotència. L’alternativa serà la marginació econòmica perquè cap altre país pot permetre’s prescindir dels dos sistemes econòmics xinès i nord-americà alhora en termes de tecnologia, drets comercials, finançament o matèries primeres.
Malgrat que Europa encara dubta, en bona part per antipatia personal a Trump, no li quedarà altre remei que posicionar-se sota la protecció dels Estats Units, com a finals dels anys 40. L’alternativa seria tan esbojarrada com demanar formar part del Pacte de Varsòvia al 1955. Caldrà però veure si aquest cop Washington ens finançarà també la posada al dia de la nostra economia.
A Washington regna un ampli consens entre Republicans i Demòcrates sobre la conveniència d’endurir la posició envers la Xina Share on X
Loading ...
