L’evolució de les dades, fins allà on permet arribar la deficient informació que genera la Generalitat, assenyala que si la tendència continua, podem tenir problemes. Naturalment aquesta afirmació no pot ser tan ben fonamentada com ho seria si la Generalitat facilités la informació preceptiva de la incidència acumulada (IA) als 7 i 14 dies, que és la que permet resseguir l’evolució real. Però aquesta informació no és ni a l’abast del públic ni dels especialistes que no pertanyen al Departament de Salut. Si entra en el Portal de Dades Obertes i cerca aquesta informació, es trobarà que la resposta no existeix. És inconcebible però és així.
Observem primer l’evolució de Lleida. Ha arribat a un màxim de 150 positius diaris el 3 de juliol i a 140 el 4 de juliol. Per fer-se una idea del que significa aquesta xifra cal fer present que en els períodes àlgids de màxim impacte de març i abril, el nombre més elevat de casos va ser de 65. Per tant els actuals més que doblen aquella xifra i van arribar a situar-se en xifres diàries d’entre 5 i 9 a principis de maig. Des d’aleshores de manera irregular han anat pujant, però l’explosió es produeix a finals de juny. En aquest sentit és raonable l’afirmació de molts experts dient que la Generalitat va actuar molt tard i que hauria d’haver establert mesures restrictives a finals del mes passat. Una vegada més es constata que les nostres administracions no aprenen ni tan sols de l’experiència. Ara Lleida té un major nombre de casos que en el moment més difícil de la pandèmia.
Per a Catalunya la situació és substancialment diferent, però també presenta una imatge que no és del tot tranquil·litzadora. A principis de juliol s’ha arribat a 294 casos. Estem lluny per tant dels màxims de l’inici de la pandèmia quan se superaven clarament els 1.500 i a vegades vorejàvem o vam arribar a superar els 2.000. El confinament va provocar una progressiva reducció fins a arribar a principis de maig. Després la reducció va anar continuant i a mitjans de juny es va situar en una xifra molt baixa, entorns als 50-60 casos diaris. Però a partir del 15 de juny l’evolució ha estat continuada i creixent i hem passat d’aquesta cinquantena primer, al centener i després hem arribat a superar o vorejar els 300. Per tant ara hem retrocedit a la situació de la fase final del desconfinament al mes de maig. Tot el guany entre aquella dada i mitjans de juny l’hem perdut amb un factor addicional, que és que la tendència és a augmentar i no a reduir-se. I aquest és el problema. Per tant, vivim una situació clarament negativa en el cas del Segrià on el coronavirus ha desbordat tots els sistemes de contenció, però estem en una situació d’alerta a Catalunya perquè si es manté, la tendència actual les restriccions retornaran.
La crida al comportament responsable de la població és del tot necessària. Però també ho és, com hem reiterat, que la Generalitat apliqui més recursos a la identificació, control, seguiment i aïllament dels casos perquè continua estalviant en un capítol bàsic. I també que en lloc d’anar demanant “voluntaris sanitaris” per anar a Lleida passi a dur a terme contractacions massives no només per preveure una major incidència de la pandèmia aquest estiu, sinó per donar descans al fatigat personal sanitari de manera que pugui estar en bones condicions quan es produeixi la segona onada a la tardor. Si això no es fa, abordarem aquella època difícil amb uns recursos humans esgotats per mesos i mesos de treball intens i en condicions desfavorables.
