Carles Puigdemont ha decretat l’extinció del PDeCAT, el partit hereu de Convergència i que fins ara ha tingut una vida agitada i incerta. Sense esperar el resultat del Consell Nacional d’aquest partit, que ha de decidir si es subsumeix en una única formació, com vol Puigdemont, o bé opta per la via de Bonvehí d’una aliança que mantindria l’especificitat dels postconvergents, Puigdemont ha assenyalat que el dia 25 de juliol anunciarà la formació d’un nou partit. Ha escollit una data que coincideix amb la celebració del Consell Nacional del PDeCAT que tindrà lloc el 25 i el 26, per tant aquesta instància del partit que ha de prendre la decisió definitiva es reunirà sota la pressió del fet consumat de Puigdemont. En el nou partit, no hi ha espai per a organitzacions polítiques, sinó que les adhesions seran a títol personal i, per tant, es preveu un transvasament de militants del PDeCAT a la nova organització.
Però aquest procés està tan carregat d’incerteses que generen vertigen. Si en el conclave del partit demòcrata perd Bonvehí, les conseqüències dels resultats són clares: no hi haurà problema i quedarà configurat el nou partit que pretén Puigdemont. També haurà aconseguit una peça clau que ara roman en la incertesa, perquè JxCat, la marca electoral que han utilitzat fins ara PDeCAT i Puigdemont, és propietat del partit de Bonvehí i, per tant ,només si aquest aprova dissoldre’s en el si de la nova organització, que seria JxCat, Puigdemont podrà disposar d’aquest marc. Un efecte col·lateral podria ser l’abandonament d’alguns militants, potser atrets pel PNC.
Però, què succeiria si, pel contrari, el PDeCAT decideix seguir la posició que assenyala l’actual coordinador? Es produirien dos fets. D’una banda una minva molt gran de militants que no voldrien compartir aquesta decisió i marxarien cap a les rengles de Puigdemont. D’altra banda, la marca electoral JxCat no podria ser utilitzada per al qui va ser president de la Generalitat. Aquest fet comportaria la necessitat d’un nou partit que previsiblement ja té registrat, podria ser la mateixa Crida, però que sortiria amb el hàndicap de no haver-se presentat formalment a les eleccions i, per tant, no disposaria dels avantatges als espais electorals públics.
Al costat de Bonvehí s’han pronunciat una tercera part dels alcaldes d’aquesta organització, entre ells els de poblacions tan importants com Tortosa, Reus i Igualada, entre d’altres, mentre que Girona i Vic estan clarament decantats per la banda de Puigdemont.
A hores d’ara, tot sembla indicar que Bonvehí està en minoria, però en realitat ningú ho sap, i d’aquí el vertigen fins que es produeixi el concili postconvergent.
Aquesta situació pot repercutir en el PNC, en el sentit que pot acollir descontents amb la integració amb Puigdemont. Encara seria més important si fos el conjunt del PDeCAT el que trenqués, perquè aleshores la possibilitat d’un pacte entre aquestes dues formacions seria més clara.
Aquestes dinàmiques, en un període en el qual a l’horitzó s’albiren les eleccions, constaten com la dificultat de les formacions catalanistes per posar-se d’acord els hi treu possibilitats. Si en aquest moment estigués configurat un pool format pels partits que determinarien un centre ampli, Units per Avançar, Lliures, La Lliga, Convergents, fins i tot el mateix PNC amb un candidat clar al davant, la seva capacitat d’atracció sobre l’inestable món postconvergent seria molt més gran. Però la llosa de l’independentisme, en aquest cas, més aviat l’ombra, condiciona també en aquest altre àmbit polític la dinàmica de pacte. La idea de captar una part important del vot independentista considerant-lo incompatible amb el vot catalanista que es va refugiar a Cs, col·lapsa de moment tota estratègia pragmàtica.
La veritat és que la qüestió no és fàcil i que només la decisió o estudis electorals acurats permetrien una elecció que trenqués el bloqueig. Els temps han canviat molt, però cal recordar que l’hegemonia convergent de més de dues dècades a Catalunya, no la va assumir Jordi Pujol en primera instància, només va sembrar la llavor que li va permetre guanyar la presidència de la Generalitat amb els vots d’ERC i Centristes de Catalunya, però no va ser fins a les següents eleccions, quan va desaparèixer aquesta última formació, que Pujol va triomfar d’una manera abassegadora perquè va heretar tots aquests vots.
Puigdemont ha decretat l’extinció del PDeCAT i ha assenyalat que el dia 25 de juliol anunciarà la formació d’un nou partit Share on X