El turisme és el component més important del PIB espanyol, perquè ell sol representa el 14,6%. A Catalunya no és menys important, perquè malgrat el seu caràcter exportador i la importància de la indústria, aporta el 12% del PIB i el 14% de l’ocupació. El que succeeixi enguany en aquest sector d’activitat, que a més té un poderós impacte sobre l’activitat comercial i de transports, serà determinant per l’economia. Malgrat aquestes evidències, la gestió que està duent a terme el govern espanyol és terriblement contraproduent.
Va començar declarant una quarantena a finals de maig quan els altres països estaven a les portes d’aixecar les seves. El per què ha dut a terme aquesta mesura i no ho va fer molt abans és una de les moltes qüestions que no han estat aclarides.
A continuació, els països turístics de la Mediterrània, competidors del nostre, s’han avançat clarament anunciant primer les dates en que procedirien a normalitzar les arribades de visitants i després procedint a l’apertura de les seves fronteres. Croàcia, Itàlia, Grècia, fins i tot amb més limitacions França, han optat per aquesta via. Mentre que Espanya es mou en el més absolut dels desconcerts. El president Sánchez va anunciar que a partir de l’1 de juliol finalitzaria la quarantena i es normalitzaria l’entrada de visitants estrangers. És la condició elemental perquè pugui iniciar-se un cert moviment turístic. El retard d’aquesta data en relació amb els altres competidors era gran i això facilitava desviar fluxos de grans operadors cap a altres països, que podien oferir majors certeses. Perquè precisament aquesta qüestió, la de les certeses, és per on plora la criatura.
Aquest dijous la ministra de Turisme va convocar una sessió informativa a la premsa estrangera. En el transcurs de la mateixa va informar que s’obririen les fronteres l’endemà de la fi de l’últim estat d’alerta, el dia 22 de juny. Aquest fet que va ser molt ben acollit pel sector, significava un esforç per reintroduir-se en el mercat turístic, però insòlitament poques hores després el mateix ministeri va publicar un comunicat en el que es desmentia perquè situava la data una altra vegada en l’1 de juliol. Una vegada més actuacions incomprensibles. Per què havia de convocar la ministra als mitjans internacionals per anunciar una data si després s’havia de desdir? Tot això no està creant una bona imatge, i presenta Espanya com un país on la situació de la pandèmia no és gens clara i evidentment aquest és un molt greu inconvenient per al turisme.
El problema es veu accentuat pel ball de xifres sobre el nombre de morts, que fa dies que arrossega el doctor Simón sense ser capaç de donar una informació convincent.
El desgavell es pot resumir així: la xifra oficial està ancorada en 27.133. El Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC) assenyala per a Espanya una lleugera diferència, 27.940, malgrat treballar amb xifres oficials. L’OMS donava com a xifra 29.858, que després va rectificar per adoptar la xifra espanyola a conseqüència de la reclamació del ministeri de Sanitat, quan es va conèixer la discrepància. Fins aquí seria una qüestió menor. El que és més greu és el que succeeix amb altres xifres, que parteixen de bases científiques molt sòlides.
El sistema de monitorització de la mortalitat (MoMo) de l’Institut Carlos III, concebut per apreciar les desviacions en les defuncions a conseqüència de l’aparició de fenòmens extraordinaris, assenyala 43.262 morts. L’organització de les agències funeràries també situa la xifra per sobre dels 40.000 morts. En aquest cas la font són els certificats de defunció necessaris per enterrar a tota persona. Finalment, l’INE assenyala que en el període de pandèmia han mort 48.105 persones més que en les mateixes dates de l’any passat. Es pot constatar, per tant, que hi ha una coincidència clara en l’ordre de magnitud des de fonts diferents i solvents, que situa la xifra de morts per sobre dels 40.000 i que estarien entre els 43.000 i els 48.000. La diferència amb la xifra oficial és astronòmica.
Simón i Illa intenten justificar-se dient que segueixen criteris internacionals de l’OMS i només comptabilitzen els morts als quals se’ls hi ha pogut determinar la malaltia per PCR, però aquest no és realment el criteri de l’OMS. perquè el que diu el protocol és que es “comptabilitzaran els morts resultants d’una malaltia clínicament compatible amb un cas de Covid-19 probable o confirmat”. Enlloc diu que només es comptabilitzen els casos provats. Per tant, hi ha un engany deliberat en atribuir a l’OMS la restricció del càlcul del nombre de víctimes. Però és que fins i tot les dades que aporten les CCAA, i que no recull el ministeri de Sanitat, assenyalen més morts malgrat que apliquin el mateix criteri. D’altra banda, és públic i notori que la majoria de morts a les residències han estat per Covid-19. La seva xifra encara està pendent de ser oficialment establerta, però la xifra mínima que es considera d’aquest tipus de víctimes se situa entorn de les 15.000. Una magnitud, que si l’afegim a les 27.000 oficials, ja se situaria en l’ordre superior als 40.000 morts.
Tot això crea un gran desconcert internacional que ha acabat sent recollit per un diari de referència com el Financial Times que a través d’un gràfic i els comentaris ironitza sobre la xifra de morts a Espanya. És una informació que remata la mala perspectiva turística perquè, quina confiança es pot tenir en un país que ni tan sols sap quanta gent ha mort i està morint a causa de la pandèmia?
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
