No sé a hores d’ara si aquesta setmana el Govern central se’n sortirà d’aconseguir l’acord parlamentari per a l’allargament de l’estat d’alarma. Pel que sembla els diferents grups polítics que podrien fer possible aquesta pròrroga no han manifestat cap intenció de votar-hi a favor. Ans el contrari, la majoria ha decidit votar-hi en contra, no argumentant les mateixes raons entre ells, és clar, i la resta ha anunciat que el vot afirmatiu dependrà de les contrapartides.
La vida personal de cadascú i la política, com a sistema de govern de la vida col·lectiva, avança i es desenvolupa procurant aprofitar les oportunitats que se’ns presenten en el camí d’aconseguir certs objectius més o menys concretats. L’oportunisme no seria més que l’exercici d’aprofitar aquestes oportunitats. Resulta, però, que en el llenguatge corrent hem reservat la qualificació d’oportunista a l’actuació pejorativa d’aquell que procura treure un profit indegut d’una situació de feblesa o necessitat de l’altre. Per contra, oportuna és l’adjectiu que utilitzem per a sancionar positivament una posició o un resultat més o menys correcte en una negociació.
La gestió pública de la pandèmia ens està deixant molts exemples de moments oportuns i oportunistes.
Considero oportuns tota la dedicació dels nostres governants i els seus esforços per entomar una situació del tot nova, amb pocs referents, i que juga feroçment amb la salut i la vida de les persones. Per molt que discrepem en alguna de les mesures, o en la manera de posar-les en funcionament, mai podrem dir dels nostres representants que s’hagin inhibit o que no hagin volgut fer front al desastre. Com a tot arreu, entenc. És evident que l’evolució i els resultats de les mesures adoptades han estat diferents d’un país a l’altre. Temps hi haurà per a una anàlisi en profunditat. Tanmateix, és evident també que els paràmetres de desconeixement, incertesa, i escassedat de recursos, han afectat a tots els països amb més o menys intensitat i que fins i tot els protocols d’atenció mèdica han anat canviant a mesura que se’n sabia més.
D’oportunismes tampoc n’han faltat. En general, totes aquelles accions i declaracions que han portat a polititzar la lluita col·lectiva contra el virus. El més recent el tenim aquests dies al voltant de l’allargament de l’estat d’alarma. Pots no estar d’acord amb aplicar l’estat d’alarma, però és difícil d’entendre que a mitja partida s’hagi de canviar de sistema perquè això debilita el govern de coalició existent. Tampoc entenc que tingui res a veure la pròrroga de l’alarma amb les reunions de la Mesa de negociació Estat-Catalunya, amb l’aprovació dels pressupostos, o amb la dotació de fons i mecanicismes de recuperació econòmica.
Les discrepàncies que hi ha hagut entre els governs de l’Estat i de Catalunya sobre la millor forma de gestionar l’acció pública sobre la pandèmia no sempre s’han basat en argumentacions tècniques i de salut pública. Afirmar que la independència del país o que fins i tot el manteniment de les competències en sanitat des del dia 14 de març hagués comportat una voracitat menor de la malaltia, no deixa de ser un subjectivisme notable. Per altra banda, és bastant obvi que el govern Sánchez ha desaprofitat una gran oportunitat per a donar a entendre al conjunt de la població que els governs territorials són tant o més importants que el govern central, sobretot quan es tracta de serveis i polítiques públiques properes al ciutadà, com la salut o la mobilitat. L’atavisme del centralisme, la por a la confiança.
Sap molt greu que un tema tan col·lectivament rellevant com la defensa contra la Covid-19, no estigui servint per a apropar les diferents visions de com conviure millor. Les oportunitats que es perden no acostumen a tornar, i deixar-nos només en mans dels oportunismes ens converteix en molt contingents.
Les discrepàncies que hi ha hagut entre els governs de l’Estat i de Catalunya sobre la millor forma de gestionar l’acció pública sobre la pandèmia no sempre s’han basat en argumentacions tècniques i de salut pública. Share on X
