Nou “Pla Marshall” per a Europa? Tots pendents de la proposta que arribi el 6 de maig de Brussel.les

Després d’haver repassat la reacció progressiva de la UE contra la crisi del coronavirus, és hora de fer un primer balanç del seu contingut, a l’espera de què el 6 de maig arribi la proposta de la Comissió Europea sobre el pla de recuperació per ajudar els diferents estats membres de la UE a superar la crisi econòmica provocada per la pandèmia, amb un import que pot arribar als  dos bilions d’euros. El Consell Europeu tindrà, com sempre, l’última paraula.

Euroescèptics i eurofòbics no tenen, de moment, motius de celebració, car la UE està fent els deures  contra la pandèmia. Això sí, respectant els seus processos de decisió interna, que són lents i complexos. No veuran l’esfondrament de la UE en la fase actual d’aquesta nova crisi, malgrat les seves dimensions descomunals. Probablement la veuran enfortir-se.  Així hauria de ser, si vol garantir el seu futur. És  moment de recordar  aquell refrany que diu així:   los muertos que vos enterrais, gozan de buena salud . A la UE  se l’ha donat  per morta més d’una  vegada al llarg de la seva història, generalment de manera interessada. Recordem, per exemple, aquella famosa portada del prestigiós setmanari The Economist de l’any 1985, on apareixia un taüt en el qual hi havia escrit: “Aquí jau la CEE, morta als 25 anys, nascuda el 1957 i morta el 1985, RIP“. L’any 1985, per contra, va ser l’any  d’un gran rellançament  que va conduir a la creació del mercat interior únic l’any 1992. Es pot afirmar, sense temor d’equivocar-se,  que la UE, al llarg del temps, ha donat proves d’una mala salut de ferro.

La UE està acostumada a les crisis i generalment surt enfortida després de cada crisi superada. Jean Monet ho tenia previst des del principi del procés d’integració europea per la via comunitària. Amb la crisi actual del coronavirus, la UE té una oportunitat d’or, com a mínim, per continuar avançant cap a l’altra pota que li manca a la Unió Econòmica i Monetària  (UEM), la fiscal. Pels exigents, la UE hauria d’aprofitar aquest moment “hamiltonià” per completar el seu projecte polític federal (Alexander Hamilton va bastir els elements necessaris per convertit els Estats Units en un Estat federal dotant-los de recursos propis i una tresoreria federal).  Però encara es podria anar més lluny afirmant  que la crisi del coronavirus potser és la  darrera oportunitat que té la UE per arribar a la federació, i que en aquesta crisi ens hi juguem veritablement el futur d’Europa.

D’alguna manera, ara  es repeteix el que ja es va viure durant  la crisi de l’euro de 2010. Però val a dir que en aquesta crisi la reacció ha sigut molt més ràpida que en l’anterior. La reacció decisiva en la crisi de l’euro va arribar tard, però va  acabar arribant. Va ser l’any 2012,  amb aquelles famoses paraules de Mario Draghi, aleshores president del Banc Central Europeu (BCE): the ECB is ready to do to do whatever it takes to preserve the euro and , believe me,   it will be enough  (el BCE farà el que calgui per salvar l’euro i creguin-me que serà suficient). En el cas del coronavirus, després d’una  primera intervenció poc afortunada i mal rebuda pels mercats de l’actual presidenta, Christine Lagarde,  el BCE va adoptar ràpidament, via una reunió d’emergència del seu Consell de Govern, un pla de compres de bons per un total de 750.000 milions d’euros, així com un nou Programa de Compra d’Emergència Pandèmica (PEPP). També va relaxar les exigències als bancs perquè poguessin prestar més, la qual cosa permetia utilitzar 120.000 milions d’euros addicionals. Tot plegat s’acosta al bilió d’euros. 

El BCE segueix remant a favor, injectant liquiditat a cabassos en el sistema per assegurar que estats, empreses i famílies comptin amb els recursos necessaris per fer front a la catàstrofe econòmica derivada del coronavirus.  A la seva darrera reunió de 30 d’abril, el BCE ha reiterat el seu compromís de fer tot el que faci falta per mitigar l’impacte de la pandèmia a la zona euro. Ha decidit ampliar la injecció de liquiditat i s’obre a més compres d’actius que  ja suposen 1,1, bilions d’euros pel 2020, incrementant el seu balanç   en 6 bilions. Lagarde ha afirmat que els bancs tindran disponibles tres bilions d’euros a tipus negatius per rebre liquiditat que garanteixi l’estabilitat del sistema financer i  per tal que les entitats puguin traslladar-la  a les empreses. Emulant a Draghi, ha dit que el BCE “està plenament preparat per incrementar la quantia i la durada del seu programa de compres d’actius tant com sigui necessari i fins que no finalitzi la crisi“. Per altra banda,  ha mantingut els tipus d’interès als nivells actuals.

La Comissió Europea ha fet el que ha pogut des del començament de la crisi, atès que  les competències en sanitat són estatals. Al principi, l’actuació  dels estats va ser descoordinada, tot i que després es va corregir. La Comissió va reaccionar amb rapidesa donant llum verda als estats per a saltar-se els límits del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la zona euro, cosa que permet sobrepassar els objectius de dèficit i deute. Va agilitzar i flexibilitzar l’autorització d’ajuts públics per part dels governs estatals i va decidir destinar 37.000 milions d’euros dels fons estructurals a lluitar contra l’epidèmia. A tot això cal afegir una llarga llista d’accions que dur a terme la Comissió i que són poc conegudes, com per exemple constituir existències comunes d’equips mèdics, intervenir de manera conjunta en la recerca de vacunes, compra de subministraments al mercat mundial de manera coordinada o concessió d’exempcions de drets de duana i d’IVA a les importacions de dispositius mèdics de tercers països.

S’han creat  tres xarxes de seguretat per treballadors, empreses i administracions per poder seguir operant. A través del programa SURE, la Comissió Europea emetrà bons que evitin els acomiadaments massius de treballadors, via subvencions als ERTO ( Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació), per un import de 100.000 milions d’euros. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) actuarà com un fons de seguretat per a les empreses per un import de 200.000 milions d’euros. El MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) actuarà com a “salvavides“ pels governs i les administracions, amb un fons de 240.000 milions d’euros en forma de préstecs que poden arribar fins al 2% del PIB de cada país. En total, aquestes tres xarxes sumen 540.000 milions d’euros.

En el front diplomàtic, el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE) ha dirigit la repatriació de turistes europeus, més de mig milió en total, a través d’un esforç comú amb tots els estats, invertint molt d’esforç i diners perquè tornessin a casa.

A la reunió del Consell Europeu del 23 d’abril es varen decidir dues coses importants: 1) aprovar la proposta de l’Eurogrup sobre les tres xarxes  de seguretat esmentades, i 2) creació d’un fons de recuperació associat al pressupost de la UE, encara que es va deixar oberta la quantia, el finançament i la destinació.  Que s’hagi acceptat el principi d’un fons de recuperació ja és important. Ara seria el moment de tractar de fer un salt qualitatiu pel que fa a la manera d’organitzar la solidaritat europea a través d’aquest  fons.

La utilització del pressupost europeu per al fons de recuperació té avantatges. En primer lloc es tracta d’un pressupost heptanal que pot concentrar la potència d’inversió als primers anys de l’exercici, quan més es necessita. En segon lloc, té unes prioritats clares: d’entrada la recuperació econòmica, però també la transformació verda i digital, dues prioritats clau de la Comissió Von der Leyen. El pressupost es pot aprofitar no per retornar on érem abans de la Covid -19, sinó per transformar l’economia europea i fer-la sostenible a llarg termini, a través d’una “transició verda”. Recordem que el tracte verd europeu (green deal ) és un  projecte emblemàtic de la Comissió von der Leyen, compost per un conjunt d’iniciatives polítiques amb l’objectiu general de fer que el clima sigui neutre a Europa l’any 2050. En tercer lloc,  es podran introduir impostos europeus per fer front als interessos del deute que es podria emetre directament vinculat al pressupost de la UE. La Comissió Europea treballa amb la possibilitat d’abalançament per emetre deute, aprofitant la diferència entre els compromisos de despesa i el sostre de recursos propis. És una solució per captar finançament extra de manera ràpida i té l’avantatge que utilitza el mètode comunitari i no pas un instrument intergovernamental, com va ser el cas en l’anterior crisi de l’euro, quan es va crear el MEDE.

Però la utilització del pressupost també desperta dubtes. En primer lloc, perquè les negociacions sobre el Marc Financer Plurianual (MFP) (2021-2027), que fa temps que duren a causa de posicions confrontades entre els  estats membres de la UE, encara no estan acabades i per tant coincidiran amb l’adopció del nou fons de reconstrucció. En segon lloc, creix l’escepticisme sobre com s’aconseguirà un fons de fins a dos milions d’euros basant-se en un modest pressupost comunitari, que suma només un 1% de la renda nacional bruta de la UE, amb una gran part ja hipotecat per diferents polítiques (agrícola, regional)  i amb desacord de fons entre els països sobre com repartir-lo. Hi ha temors que s’utilitzin multiplicadors exagerats perquè, a partir de quantitats modestes, es presenti una potencial inversió molt més elevada, “mobilitzant“ diners. Això significaria utilitzar el mateix procediment que el del Pla d’Inversions de l’anterior president de la Comissió, Juncker, que va tenir un èxit relatiu, i en tot cas molt menor del que es va voler vendre des del principi.

El Govern espanyol ha elaborat un document de reflexió  sobre el fons de recuperació. Es tracta d’una proposta que ha estat ben rebuda a Brussel·les com a fórmula d’un possible compromís entre les posicions dels països del nord i del sud, elogiada per la premsa financera internacional i a la que tothom reconeix la seva coherència, començant per Alemanya. No obstant i això,  la carta política que pugui jugar  Espanya amb aquesta  proposta queda afeblida per la realitat d’unes dades preocupants que l’economia espanyola segueix presentant sobre endeutament i dèficit. Espanya continua tenint un dèficit estructural per sobre del 3% i no ha assolit els compromisos adquirits els últims anys amb la Comissió. En virtut d’aquesta delicada situació econòmica, l’acusació holandesa i la reserva alemanya, consistent en  què Espanya no aprofita les èpoques de bonança per reduir els seus comptes negatius, troben un suport sòlid. L’actual coalició de govern tampoc és la més desitjable en aquest temps de crisi ni la que pugui inspirar més confiança a la UE.

El disseny del fons de recuperació econòmica ha recaigut en la Comissió Europea i de manera especial  en la Comissària portuguesa de cohesió, Elisa Ferreira, responsable dels fons estructurals de la UE. Sobre si utilitzar crèdits o diners a fons perdut, ella és partidària d’una fórmula intermèdia  entre la radicalitat italiana (coronabons i diners a fons perdut) i els països del nord liderats pels holandesos  (crèdits i condicionalitat dels ajuts). Acaba de declarar  que  “els països no poden endeutar-se més enllà d’un cert nivell; si no hi ha subsidis, els països que més ho necessitin s’abstindran d’utilitzar el nou fons; en el pressupost actual de la UE ja hi figuren tant de préstecs com subsidis, és un bon exemple“.

El dimarts 28 d’abril es va filtrar a Brussel·les un primer esborrany del projecte del fons de reestructuració que prepara la Comissió Europea . Allí es calcula que s’aconseguiran 320.00 milions d’euros als mercats, que servirien per “mobilitzar“ fins a dos bilions d’euros. S’incideix en un procediment que molts analistes estimen que no pot donar bons resultats. “Amb números màgics no s’aconseguirà altra cosa sinó soscavar la credibilitat de la Comissió Europea, a més disminueixen la pressió sobre els estats per posar els diners necessaris sobre la taula per a una solució que pugui funcionar”, ha declarat Lucas Guttenbert, del Centre Jaques Delors. El document no és gaire favorable a les tesis dels països del sud d’Europa. Preveu un mecanisme a base de préstecs als Estats membres de la UE i transvasaments retornables del pressupost comunitari, que podrien arribar fins als dos bilions d’euros, una quantitat important, això sí,  més important de la inicialment prevista. La pretensió dels països del sud, liderats per Itàlia i Espanya, de poder disposar de diners a fons perdut de part del fons de recuperació, sembla allunyar-se.

Algunes   conclusions provisionals es desprenen de tot l’anterior: a)   fins ara, les actuacions del Banc Central Europeu (BCE) han sigut les més potents, b) és dubtós que el pla de reconstrucció econòmica estigui del tot enllestit el 6 de maig pel que fa a elements clau com les quantitats disponibles, els mecanismes concrets de captació o les condicions en què els Estats accediran al fons, c) els diners d’Europa per a la reconstrucció econòmica  acabaran arribant d’alguna manera  i en quantitats importants,  d)  això últim no estalviarà a  Espanya d’afrontar  les seves responsabilitats i no quedarà  lliure de contrapartides i supervisions, i e) els països del sud han d’entendre que només oferint més rigor en la despesa es pot exigir solidaritat europea, els crèdits no seran incondicionals.

El primer balanç de la resposta de la UE al coronavirus és esperançador, a l’espera  del plantejament definitiu del fons de recuperació econòmica, l’anomenat per alguns “nou Pla Marshall“ per Europa  (encara que no tingui res o poc a veure amb l’original) que es farà  públic el  dimecres 6 de maig a Brussel·les i que probablement necessitarà  més temps per acabar de perfilar els elements clau del seu finançament. Està per veure si la resposta final estarà a l’altura del gran repte que suposa la crisi del coronavirus, en la que la UE s’hi juga el seu futur. 

Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS 

la carta política que pugui jugar Espanya amb aquesta proposta queda afeblida per la realitat d’unes dades preocupants que l’economia espanyola segueix presentant sobre endeutament i dèficit Share on X