Explosiu article d’Oriol Junqueras, o un món dividit entre “bons” i “dolents”

Oriol Junqueras comença el seu article, publicat el dia 14 a La Vanguardia, amb el títol “Construïm la Catalunya del bé comú”, amb una frase impròpia d’un historiador com és ell. “Construir una República catalana… aquest ha estat i és el nostre objectiu polític des de fa 89 anys. El 14 d’abril de 1931 i el 14 d’abril de 2020“.

Cal dir de bon principi que això no és exacte. Esquerra Republicana no es plantejava la independència de Catalunya, per tant, d’un estat català que pogués ser república, sinó la República espanyola, per això va formar part dels seus governs, i per aquesta raó es va produir el desgraciat 6 d’octubre de 1934, un intent il·legítim d’enderrocar el govern republicà elegit, mitjançant una insurrecció teòricament liderada pel PSOE i la UGT, però que en la pràctica només va ser seguida a Astúries, i en el cas concret de Catalunya, va ser el president de la Generalitat, Lluís Companys, qui el va protagonitzar, declarant l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

És un fet evident que Esquerra Republicana no ha estat independentista fins a dates relativament recents, concretament quan Àngel Colom va aconseguir la secretaria general després d’una important entrada de persones procedents del moviment que ell liderava, “La Crida”. Això va ser el 1989, que queda força lluny del 1931.

A partir de l’alteració històrica, l’article té un seguit d’afirmacions que qüestionen seriosament el rigor polític que molts hem atribuït a Junqueras. Parteix de la tesi que en l’actual pandèmia “L’Estat espanyol no serveix per a la ciutadania del nostre país“. El qualifica de “lent en la reacció, centralista, nacionalista, militarista, oligopolista i desesperadament ineficient“. L’acusa que no gestiona la crisi “amb l’objectiu principal de fer front a la crisi sanitària, sinó des de la propaganda, la bandera i la construcció d’un nou pedaç per salvar el règim com ja es va fer el 1977“.

Es pot compartir, amb menys duresa i parcialment, la crítica de Junqueras, concretament l’escassa eficàcia i la tendència a confondre la gestió política amb la publicitat, però té delicte acusar de nacionalistes i militaristes a Sánchez i Iglesias, només perquè l’exèrcit contribueixi amb els seus mitjans a la lluita contra la pandèmia. Què volia, tenir tancats els seus recursos a les casernes mentre la gent es mor? Si Sánchez és nacionalista, què deu ser Torra? Presentar els pactes de la Moncloa com un pedaç, quan van ser bàsics per a la transició democràtica d’aquest país, és una frivolitat, un cop més impròpia d’un historiador, i propera al polític imprudent que va empènyer Puigdemont, en una nit fatídica, a una ridícula no proclamació de la independència, que només ha servit perquè el propi Junqueras i els seus companys de presó patissin un tracte penal excessiu i injustificat.

Amb aquest article al damunt de la taula és evident que ERC no pot donar suport al pacte d’Estat que persegueix Sánchez, i ni tan sols facilitar els pressupostos amb la seva abstenció, que perllongarien la vida a un govern nacionalista, militarista i oligàrquic. ¿Va de debò Junqueras amb tot això, o és una simple amenaça per aconseguir un tracte millor? Una cosa que necessàriament ja s’hauria d’haver produït. ¿Canviarà de carril en plena crisi i superarà a Puigdemont en una cursa cap enlloc?

Però encara que tot això és políticament substanciós, el que aconsegueix nivells de fantasia política és la contraposició que fa amb el govern de la Generalitat, portador de totes les excel·lències en la pandèmia de SAR Covid 2. La frase és fantàstica: “El Govern estava liderant i mostrant un cop més la seva eficiència i solvència, especialment els departaments més estretament impactats per la pandèmia“.

És difícil, a partir d’aquestes afirmacions, considerar que Junqueras és un polític creïble, quan és una evidència que mostren les xifres i els resultats, que la gestió del Govern de la Generalitat fins i tot ha superat en les seves deficiències a l’espanyol. Va començar amb el confinament d’Igualada i les poblacions de l’entorn, sense abans dotar-los dels recursos necessaris, sobretot quan el principal focus de contagi era el propi hospital comarcal. El resultat ha estat que en aquest territori el nombre de morts per milió d’habitants, que és la forma més clara de veure l’impacte de la pandèmia, és dels més elevats d’Europa.

Catalunya supera el conjunt d’Espanya en nombre de morts en relació amb la seva població, una altra xifra desastrosa. Les defuncions de la gent gran a les residències catalanes signifiquen més del 25% del total de morts d’aquestes característiques de tota Espanya, quan la població de Catalunya és el 16% i el percentatge de persones majors de 75 anys és fins i tot menor.

El Servei d’Emergències Mèdiques de la Generalitat de Catalunya (SEM) és l’únic que ha tingut el desvergonyiment de presentar per escrit la negació de l’auxili dels respiradors als majors de 75 anys, encara que no presentessin patologies greus i les seves condicions físiques prèvies a el contagi fossin bones. Ha tingut la hipocresia d’argumentar com s’havia de “vendre” a la gent gran les causes per no traslladar-los a l’hospital.

El mateix president de la Generalitat ha desautoritzat el conseller de Treball i Serveis Socials d’Esquerra Republicana, arrencant de la seva competència les residències de la gent gran a causa de la seva nefasta gestió. Així mateix, ha creat el seu propi grup d’experts per dirigir el desconfinament, al marge de la direcció del Departament de Sanitat d’Alba Vergés, també d’Esquerra. S’han fet anuncis sobre la dotació de mitjans a la ciutadania, concretament les màscares, que després s’han hagut de rectificar perquè no responien a la realitat.

En fi, la llista és molt llarga. Valguin aquests exemples concrets per il·lustrar la ceguesa política de Junqueras, o si vol ser més complaent, dèficit informatiu que pateix que li impedeix tenir una composició mínimament acceptable de la realitat de Catalunya i del seu Govern.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS