Caiguda econòmica del 8%, i incongruències variades en la lluita contra la pandèmia

Les prediccions del FMI confirmen les pitjors impressions prèvies. El PIB espanyol caurà un 8 %, la pèrdua més important al món després de la italiana, i un de cada quatre  treballadors romandrà a l’atur, quan veníem d’un creixement del PIB del 2% i un atur del 13%.

També vaticina una recuperació ràpida el 2021 amb un creixement del 4,3%, malgrat que la magnitud de la xifra no és ni de lluny de les millors, perquè la UE creixerà un 4,7%. Es produirà per tant una inversió dels termes que s’anaven observant fins ara, en els que Espanya creixia més que la Unió. Ras i curt, el 31 de desembre de l’any que ve continuarem estant clarament per sota de com vàrem començar el 2020.

Aquest menor creixement es traduirà en una reducció, com és lògic, dels ingressos fiscals i per tant de la capacitat de despesa de l’estat, que d’altra banda haurà d’endeutar-se per aturar la destrucció de teixit empresarial i pal·liar l’empobriment de les persones.

Aquest escenari és però incert perquè està vinculat a la capacitat de controlar la propagació i morts de la pandèmia, i aquesta possibilitat té un horitzó encara incert, més quan la vacuna, en el millor i més efectiu dels casos, no estarà disponible fins a la meitat del 2021 i, per tant, la seva aplicació massiva seria efectiva només en el segon semestre de l’any.

Per sortir el millor parats possibles, els economistes assenyalen dos objectius: salvar el capital humà, és a dir les capacitats professionals de les persones, i això passa per la condició prèvia de la seva salut i dignitat de vida, i les cadenes de valor que cada empresa, petita o gran, ha construït. El Nobel d’Economia Finn Kydlan, una autoritat en aquesta matèria, ho reitera en les seves declaracions a “La Contra” de  La Vanguardia d’avui dia 15 d’abril.

Amb aquest horitzó més que crides buides a l’entusiasme, el que necessitem són governants seriosos, honestos i clars, i eficients i eficaços en les seves polítiques, i aquestn “governants” incorporen també els experts oficials, perquè la seva experiència no justifica que no apliquem el sentit comú a allò que ens diuen.

I és que la represa econòmica i la minimització de dany social vetllen per preservar un llegat que no sigui negativament aclaparador per a les generacions joves, passa per l’eficàcia contra la Covid-19, i les bones polítiques econòmiques, i fins ara el balanç del primer capítol és ben negatiu, i el del segon, molt més ben enfocat, presenten clarobscurs, que el discurs dels ministres d’Unidas Podemos, no ajuden a esvair.

I que no anem bé és el pa nostre de cada dia. Sense anar més lluny del dia d’avui, Antoni Trilla, un dels experts del poder contra el coronavirus, continua escrivint que les mascaretes no són una protecció científicament verificada. A persones com ell, més la imprevisió espectacular del govern, es deu que el nostre país a hores d’ara encara estem tan escassos d’un bé tan elemental com la mascareta.

No sabem a quina raó científica es refereix el doctor Trilla, però n’hi ha una de demolidora en contra seva: l’experiència empírica dels països que han tingut èxit en la lluita, que assenyalen que elles són un instrument imprescindible. I és que és de sentit comú, si dificulta que el portador propagui la malaltia, i a més difícil el que el virus ens penetri, doncs ja tenim una barrera, en cap cas absoluta però sí barrera de protecció.

Per acabar-ho d’adobar, el Dr. Trilla es despatxa en aquest sentit: “Necessitaríem fer servir milions de mascaretes quirúrgiques cada dia. Simplement no en tenim -això ja ho notem-. S’han de reservar per als professionals sanitaris i altres professionals essencials”. Amb aquestes visions de vol gallinaci són amb les que no sortirem ben parats de la crisi. La mascareta quirúrgica no és un producte d’alta tecnologia, ni desconegut per la nostra capacitat productiva, podríem produir centenars de milers de paquets de tabac i no tenim capacitat per produir mascaretes, quan el que cal és crear valor i protegir la població.

Es vol un efecte econòmic més multiplicador que impulsar la transformació per produir mascaretes a dojo: vol dir empreses funcionant, llocs de treball, i a més, millor control de la pandèmia, i si a això li afegim unes gotes d’innovació per produir mascaretes reciclables, econòmiques i segures, bingo! O és que no tenim suficients enginyers treballant en enginyeria de materials, o és que a Catalunya no hi ha dues facultats i un centre de recerca.

Un segon exemple d’ara mateix és la trifulga del govern de la Generalitat amb l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca, perquè el consistori va tenir la bona idea de muntar un hospital de campanya amb la Guàrdia Civil i seguint les directrius de Metges Sense Fronteres. La Generalitat en lloc d’acomboiar la iniciativa, es nega en rodó a posar-lo en marxa. El mateix govern que demana la presència de metges cubans, nega una nova instal·lació perquè es fa amb la Guàrdia Civil. Com cal qualificar aquestes ments representades per la consellera de Salut, Alba Vergés, i el president de la Generalitat Torra? I no és la primera vegada que succeeix. L’hospital de campanya de Sabadell es va retardar perquè no volien la instal·lació de l’exèrcit.

El tercer correspon a la direcció estatal de la coordinació contra la Covid-19, i fa referència a les noves indicacions sobre les dades que han de fornir les autonomies. En aquests moments de la tragèdia, la direcció centralitzada encara no ha aconseguit un sistema centralitzat de dades que pugui presentar resultats homogenis del conjunt. Si no sabem exactament on som, com es poden prendre mesures correctes?, si no es disposa encara d’uns indicadors solvents de situació més enllà de la cançó del “pic” i “d’aplanar la corba”, on volen anar? De què serveix la xifra diària de nous contagis si mai s’ha sabut, ni tan sols aproximadament quants contagiats hi ha i on (cas terrible de les residències, que concentren la majoria dels morts). Són discursos superficials i inconsistents. Exemple: si observem l’evolució de la corba en funció del percentatge d’increment diari, un indicador que pot dur a conclusions confuses, perquè la base 100 varia cada dia, el pic s’assolí abans de la declaració de l’estat d’alerta, el 9 de març, si observem les xifres absolutes de casos confirmats, el pic va ser el 30 de març. De què serveix aleshores presentar cada dia com un èxit que l’increment de nous casos es redueixi?

El difícil moment que vivim ens ha de fer responsables, i aquesta responsabilitat passa també per una exigència crítica i ben fonamentada com a ciutadans.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS