Els desastres humanitaris desperten breus, però intensos, episodis de solidaritat global. A vegades, rivals geopolítics s’ajuden mútuament. Al 2003 i al 2012, per exemple, els Estats Units acudiren a ajudar l’Iran després de terratrèmols devastadors.
Rere l’ajuda humanitària sempre hi ha alguna segona intenció política. Pot ser més o menys evident i servir una finalitat més o menys noble, des d’un intent de reobrir canals de diàleg fins a una maniobra per aconseguir contractes empresarials.
Però en qualsevol cas, ni tan sols l’ajuda al desenvolupament de la Unió Europa arriba lliure de costos pels països receptors. La condicionalitat forma part del ADN de la cooperació internacional.
En el cas de l’actual pandèmia del nou coronavirus, s’està parlant molt del paper que juguen la Xina i Rússia. Com diu la investigadora britànica Elisabeth Braw, aquests dos països estan emergent com els dos «samaritans» més actius del món. Però quines són les seves veritables intencions?
De Rússia a Itàlia, amb amor?
En l’hora més fosca de la crisi de Covid-19 per a Itàlia, el govern rus decidí enviar al país transalpí nou avions carregats d’equipament mèdic i un centenar d’experts. En aquell moment, els països de la UE no havien fet cap gest d’amplada per ajudar el seu veí, malgrat que Itàlia és el quart contribuent net de la Unió Europea.
No obstant, quan l’ajuda arribà a Itàlia amb gran pompositat, els italians descobriren que la major part de l’equipament no seria massa útil. Un alt càrrec del govern italià declarà a La Stampa que el 80% del material és «totalment inútil, o poc útil per Itàlia». En comptes de respiradors clínics i mascaretes, el gruix del enviament rus consistí en equipament de desinfecció bacteriològica i laboratoris d’esterilització químic-biològics.
De fet, qui envià l’ajuda de Moscou no fou el ministeri de salut rus, sinó el de defensa. La major part dels experts estan especialitzats en les amenaces pròpies de la guerra nuclear, química i biològica.
Està clar que els militars russos estan contribuint a desinfectar zones del virus, però la gran pompa de l’expedició és difícil de justificar més enllà d’un esforç propagandístic en un país membre de l’OTAN.
Gotes d’aigua xineses per a Itàlia i Espanya
La Xina ha enviat mascaretes i respiradors a Itàlia i Espanya, però en quantitats insignificants comparades amb l’amplada de l’epidèmia en aquests països. Si bé alguns respiradors arribaren de forma gratuïta a través de la Creu Roja xinesa, Roma i Madrid han pagat la gran majoria de material.
La Xina ha enviat material a diversos països, però uns pocs milions de mascaretes distribuïdes arreu del món són ben poc si es té en compte la seva capacitat de producció massiva. Aquest país concentrava al 2019 el 50% de la producció mundial de mascaretes. Al mes de febrer, la producció xinesa arribà a la impressionant xifra diària de 110 milions d’unitats.
A Espanya, l’equipament sanitari donat per la Xina té un valor econòmic irrisori comparat amb els contractes milionaris que el govern espanyol ha tancat per importar milions de mascaretes, tests ràpids i respiradors. Tot plegat, amb el conegut fiasco. Tampoc és sorprenent que la companyia xinesa Huawei, àvida dels contractes per instal·lar i operar la xarxa de telefonia mòbil 5G, hagi fet donacions a Espanya i Itàlia.
És cert que la solidaritat europea es fa esperar i l’ajuda no arriba ni tan ràpid ni en quantitat suficient. Però els països europeus com Itàlia i Espanya estan aprenent que l’ajuda de règims com el rus o el xinès no pot substituir la dels seus veïns del Vell Continent.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
els països europeus com Itàlia i Espanya estan aprenent que l’ajuda de règims com el rus o el xinès no pot substituir la dels seus veïns del Vell Continent Share on X
