Des que el president nord-americà Franklin D. Roosevelt va donar compte dels seus primers cent dies de gestió presidencial, l’estrena dels executius i la talla dels seus líders d’arreu del món s’han jutjat a la llum dels resultats dels seus primers tres mesos al capdavant de les seves responsabilitats.
Els primers cent dies de la nova Comissió Europea que presideix l’alemanya Ursula von der Leyen s’han complert a començaments de març d’enguany. El dia primer de desembre de l’any passat va començar a caminar. Va ser precisament aleshores quan Von der Leyen es va comprometre a fer molt durant els seus primers cent dies de presidència. La seva ambició consistia precisament a replicar el new deal de Roosevelt amb un nou deal europeu, aquesta vegada centrat en l’emergència climàtica.
Les seves primeres paraules en el seu discurs commemoratiu dels cent dies davant del Parlament Europeu han sigut les següents: “Hem tingut una bona arrancada en aquests primers cent dies. Tal com havíem promès, hem tirat endavant el Pacte Verd Europeu per lluitar contra l’escalfament global i hem presentat plans ambiciosos per a la transformació digital”. El green deal ha estat efectivament la seva gran iniciativa i probablement l’eix del seu mandat. Es tracta d’un pla que preveu que l’any 2050 la UE pugui prescindir dels combustibles fòssils i reduir les emissions fins un 50 o 55 per cent en l’horitzó 2030. També s’havia donat cent dies per presentar un pla estratègic sobre la realitat digital i la intel·ligència artificial i ho ha complert.
Però la realitat és tossuda. A primers de març, per sobre de tot el que Von der Leyen comentava, planejaven dues crisis –el coronavirus i una nova pressió immigratòria a la frontera grega-, unes negociacions del Brexit cada vegada més enverinades en la seva recta final i les grans desavinences entre els estats membres de la UE en matèria pressupostària que signifiquen que la UE encara no hagi pogut aprovar les seves perspectives financeres per al període 2021-2029.
La primera de les dues crisis, la del coronavirus o malaltia covid-19, era un veritable “cigne negre” (esdeveniment inesperat de gran impacte) i a mesura que passaven els dies s’ha anat transformant efectivament en una gran amenaça que ho pot trastocar tot, fins arribar a provocar una nova “crisi existencial” de la UE, a afegir a les ja conegudes al llarg del període 2005-2019.
Per altra banda, el saldo legislatiu havia sigut molt pobre, car es reduïa només a un projecte de reglament, batejat pomposament com Llei del Clima. I pel que fa a la nova estructura de la Comissió, més de cinquanta alts càrrecs de la Comissió encara no han sigut confirmats. La nova Comissió sembla desorientada després del mandat de Jean-Claude Juncker, en el que va imperar una autoritat vertical i molt centralitzada encarnada per Martin Selmayr, el seu cap de gabinet. Von der Leyen ha introduït, pel contrari, un lideratge basat en el diàleg i la col·legialitat, un plantejament horitzontal més modern però que encara no sembla sòlidament implantat.
Von der Leyen havia confiat en una arrancada tan impetuosa com productiva, que en només tres mesos marqués el terreny de tota la legislatura, però no ha estat així. Ha hagut de conformar-se amb un tímid enlairament en el que l’agenda comunitària avança al ralentí i les seves visions a llarg termini -clima, digitalització, immigració, social, defensa- s’han vist desbordades per l’emergència de dues crisis inesperades i la duresa de dues realitats conegudes.
Prestigiosos analistes consideren que els primers cent dies han mostrat les febleses intrínseques d’una Comissió que va néixer amb moltes dificultats i sense una majoria parlamentària clara al darrere. Efectivament, després d’assolir la seva investidura el juliol de 2019 per només nou vots de diferència, Von der Leyen va haver d’ajornar un mes la seva presa de possessió (prevista pel primer de novembre) per les dificultats d’alguns dels seus comissaris per obtenir el vistiplau del Parlament Europeu. Finalment, el primer de desembre va assumir el càrrec. Des d’aleshores, intenta acontentar el seu grup (Partit Popular Europeu) sense perdre el recolzament de socialistes i liberals. El resultat és un compromís de mínims que no acontenta cap de les parts implicades i corre el risc de diluir-se.
Alguns destacats eurodiputats han fet declaracions molt crítiques com les següents: La nova Comissió es troba atrapada entre la realitat i els seus desitjos. Els primers cent dies de la nova Comissió han mostrat la distància entre els plans i la capacitat d’execució. Han sigut dies marcats per una operació de comunicació interminable, centrada en un Pacte Verd i una Llei del Clima que, de fet, posposa la seva acció. Les prioritats potser són correctes, però manca la seva implementació.
Com a cirereta del complicat pastís, a una Comissió centrada en el Pacte Verd i al mateix temps molt mediàtica, li han hagut de fer mal aquestes declaracions de Greta Thunberg de primers de març: “La Llei del Clima de la UE és una rendició; envia un fort senyal que s’estan prenent accions reals i suficients quan, en realitat, no és així; els pretesos líders del clima estan subvencionant els combustibles fòssils; no necessitem objectius per al 2030 o el 2050, els necessitem per al 2020”.
El coronavirus pot provocar una nova crisi existencial de la UE, a afegir a les ja conegudes al llarg del període 2005-2019. Share on X
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,