A Europa és conegut des de fa temps com un sembrador de zitzània professional. Però la mala costum de ficar el nas a tot arreu està donant darrerament molts maldecaps al president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan.
El seu país es troba actualment atrapat en una delicada situació al nord de Síria. Les forces armades turques han perdut aquesta setmana entre 33 i mig centenar d’homes en atacs aèris de Rússia i del règim sirià.
Les queixes d’Erdogan no han tingut cap efecte en la comunitat internacional. L’OTAN, de la qual Turquia (encara) és part, s’ha limitat a expressar la seva «solidaritat». I és que s’ha fet evident que les tropes turques estan recolzant el que queda d’Al Qaida i altres grups jihadistes a Síria.
Davant la solitud internacional d’Erdogan, la Rússia de Vladimir Putin sembla voler mostrar-li el camí de sortida d’una operació exterior condemnada al fracàs des del començament. La guerra a Síria està decidida, i la principal qüestió que queda per resoldre és en primer lloc humanitària, i en segon, migratòria: com convèncer als milions de demandants d’asil sirians que tornin a casa, i ajudar-los a reconstruir el seu futur?
Segons fonts russes recollides per Le Figaro, Erdogan hauria acceptat que els militars turcs establerts en una dotzena de posicions properes al front romanguin cantonats. Moscou afirma que els soldats destinats a aquestes posicions haurien recolzat els rebels sirians i contribuït a la reconquesta d’una població abans en mans dels homes de Bashar al-Assad.
Acorralat, Erdogan és encara més perillós
La feblesa d’Erdogan el torna més agressiu. El divendres, el govern turc afirmà que ja no impediria als demandants d’asil sirians d’entrar a Europa, incomplint així els acords signats amb la Unió Europea. Tot per intentar, endebades, que els països europeus li facin costat en la crisi de Síria.
President de Turquia des de fa 6 anys, Erdogan du a terme un perillós programa polític. Al interior del seu país, re-islamització. A l’exterior, una política estrangera expansionista, guiada per la visió d’un nou imperi otomà que lideri de nou els països musulmans.
Sempre que pot, Erdogan provoca. En una campanya premeditada per guanyar-se la simpatia dels musulmans que viuen a Europa, acusa constantment de “islamofòbia” als líders europeus. El president francès Emmanuel Macron, d’altra banda poc conegut per la seva hostilitat a la religió de Mahoma, és el seu objectiu preferit.
En anunciar que deixaria passar els demandants d’asil a territori europeu, Erdogan jugà una altra de les seves cartes recurrents: la d’intentar sembrar la zitzània entre els socis de la UE atemorint-los amb una nova entrada massiva. L’onada de refugiats del 2015-2016 se segueix considerant com un punt d’inflexió i una de les raons de l’auge dels partits d’extrema dreta arreu del continent.
Els deliris imperials d’Erdogan s’han estès fins a Líbia, on Turquia inicià a començaments de gener una intervenció en suport del president reconegut per la comunitat internacional. Aquest s’enfronta a un govern d’oposició a l’est del país que és ajudat públicament per Rússia i més discretament per països europeus com França.
Però la mateixa comunitat internacional ha condemnat la intervenció turca, i la Unió Europea ha anunciat una missió militar per mar i aire per impedir que entrin més armes a Líbia, ja siguin turques o russes.
Erdogan estira més el braç que la màniga. Però a mesura que es vagi veient més i més aïllat, és probable que les seves provocacions dirigides contra els països europeus augmentin. Cal que Europa freni els peus d’aquest sembrador de zitzània, que rep no obstant el suport obstinat de nombrosos membres de la comunitat turca a països com Alemanya.
Erdogan estira més el braç que la màniga. Però a mesura que es vagi veient més i més aïllat, és probable que les seves provocacions dirigides contra els països europeus augmentin. Share on X
