- La possibilitat de la independència, la inseguretat jurídica i la doble legalitat, i el temor a la incertesa són les principals causes que Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, i Isidre Fainé van posar en relleu a la comissió del Parlament de Catalunya a la qual estaven convocats ahir. Les conseqüències materials d’aquells estats d’ànim van provocar que en poc més de tres dies CaixaBank perdés fons per valor de 7.000 milions i Banc de Sabadell per 4.600 milions. El 57% dels clients amb base a Catalunya.
- La inviabilitat econòmica del procés independentista. Les xifres demostren que un intent d’independència tindria com a conseqüència immediata la fugida important de recursos econòmics existents a Catalunya, d’aquells que tenen suficient liquiditat per poder-ho fer a curt termini. Aquesta evidència dels 11.600 milions sortits en poc dies demostra la feblesa de les hipòtesis dels estudis fets sobre la Viabilitat Econòmica i Financera de Catalunya duts a terme en el període d’Artur Mas com a president de la Generalitat. En concret, l’aleshores existent Comissió Assessora per la Transició Nacional va dur a terme un estudi que volia demostrar que Catalunya era viable des del punt de vista de la seva independència. Partia de la balança fiscal del 2011 i les xifres i hipòtesis del propi estudi de cap manera avalaven aquella conclusió. Aquelles dades corresponien a un any on s’havien operat grans retalls sobre els serveis de Catalunya, alhora que es mantenia l’elevada pressió fiscal que ens caracteritza. El que en realitat deia l’estudi és que amb serveis retallats i alta pressió fiscal, la hipòtesi que s’aconseguirien crèdits internacionals en bones condicions, i que en un màxim de tres mesos la hisenda catalana estaria ingressant el 100% dels impostos, l’economia a Catalunya era viable. Naturalment en el moment que s’introduïa alguna variable menys optimista, l’edifici s’esfondrava. La qüestió és per què es volia la independència si els serveis no es podien millorar? Si a més s’introdueix la variant de la fuga de capitals que no estava contemplada, l’escenari negatiu esdevé molt contundent.
- Queda clar, després de les declaracions dels dos presidents banacaris, que no hi va haver pressió per part del govern espanyol per al canvi de seu social. Ambdós van concretar que el decret que agilitzava les sortides perquè era suficient la decisió del consell d’administració, no va respondre a una iniciativa governamental sinó a una petició de les mateixes empreses catalanes.
- També va quedar desmentit que s’hagués produït la fuga de dipòsits de les empreses públiques. Aquests no van ser modificats o, com va afirmar Oliu, fins i tot es van veure incrementats.
- Va quedar palesament demostrat que la causa de la fugida dels diners era el temor a la independència, donat que amb els canvis de seu social, la situació va quedar estabilitzada primer i el canvi de seu després. Jordi Gual, president de CaixaBank, va precisar que a l’estabilitat va ajudar, a més del canvi de seu, la celebració d’eleccions vinculades a l’article 155.
- No hi ha perspectiva en l’horitzó que ambdós bancs tornin. Jordi Gual va admetre que va ser una decisió dolorosa. Les dues entitats havien treballat molt per convertir-se en grans bancs a escala espanyola sortint de la matriu catalana. Però un cop presa la decisió, ara com ara no hi ha intenció de revisar-la. Isidre Fainé va subratllar la paradoxa que tots els presidents de la Generalitat amb qui ha tractat li havien insistit que la Caixa s’havia de convertir en un gran banc a escala espanyola, que havien de “conquerir Espanya i just quan ho havíem aconseguit va venir Puigdemont a intentar trencar-ho”.
- La inviabilitat econòmica del procés independentista Share on X
