Taula de negociació: Puigdemont juga i guanya

De la taula de negociació inicialment pactada per ERC amb el govern espanyol a l’actual hi ha una gran diferència. El projecte era un àmbit de negociació formada per la representació del govern de la Generalitat i l’espanyol.

En un principi no estava prevista la presència dels respectius presidents del govern espanyol i de la Generalitat, i va ser Torra qui va aconseguir introduir-la passant a situar-se així en el centre de l’escenari. I és que la capacitat de moviment polític d’Esquerra es veu limitada perquè no ostenta la màxima representació de la institució catalana, i per tant cada vegada que s’ha de formalitzar algun aspecte en que aquesta es faci present, com és el cas, de forma automàtica la iniciativa passa al president de la Generalitat. De totes maneres, era un canvi lògic. Cap president deixa que es negociï en nom de la institució sense tenir vara alta.

Però la transmutació final ha modificat encara molt més i ha obeït a l’interès polític de Puigdemont. Perquè ara, tal com queda configurada la taula, amb vuit membres per part de la Generalitat i vuit per part del govern espanyol, que per la part catalana es distribueixen entre ERC i JxCat, es dóna l’anomalia que només hi ha dos consellers del govern, Alfred Bosch (ERC) i Jordi Puigneró (JxCat), un dels candidats in pectore a la presidència de la Generalitat. La part catalana es completa amb Elsa Artadi (JxCat) que a l’actualitat ni tan sols està a la Generalitat, sinó que és presidenta del grup municipal d’aquesta organització, Marta Vilalta (portaveu d’ERC) i Josep Maria Jové (ERC), amb la particularitat que aquest últim és un imputat en una de les causes del procés, així com Josep Rius (JxCA) abans a càrrec de Presidència.

Per la banda del govern espanyol, està composta, a més de per Pedro Sánchez, per dos vicepresidents, Iglesias i Calvo, i cinc ministres. La diferència qualitativa és considerable. No és per tant cert que per la banda catalana la representació sigui del govern, sinó dels partits que governen, que no és exactament el mateix.

Aquest fet fa encara més palès l’error de perspectiva, que el que se sotmet és el govern espanyol: el de fer equivalent la representació de Catalunya a l’independentisme, quan és evident que no és així.

Formalment aquest fet es podia maquillar si s’hagués situat tot en el pla dels consellers i ministres, però en el moment que apareixen persones que s’hi fan presents pel seu paper en els seus partits independentistes, queda clar que es parlarà en nom de Catalunya des de la perspectiva ideològica d’uns partits concrets i no del conjunt.

L’escenari descrit confereix un gran avantatge a aquelles formacions catalanes de cara a les pròximes eleccions, i desincentiven la participació dels que no se senten representants per aquells partits, perquè constaten que fins i tot des del govern espanyol se’ls hi atorga la paraula per parlar en nom de tots. La idea que no hi ha res a fer és desmotivadora. Fins a quin punt el PSC és conscient d’aquesta conseqüència és un misteri. En tot cas, la seva direcció, començant pel mateix Iceta, té prou experiència política per no passar-ho per alt, més quan la desmobilització afectarà també una part del seu electorat, aquell en el qual pesarà més la bona relació entre el govern de Sánchez i l’independentisme que l’etiqueta de partit.

Cal recordar que la proposta inicial socialista era una taula de partits. Aquest fet tenia la virtut que permetia una representació del conjunt del Parlament de Catalunya, i per tant una negociació en un marc més plural. Naturalment, aquest escenari no era volgut per ERC i com que és qui té la paella pel mànec amb les negociacions a Madrid, perquè té a les seves mans l’aprovació del sostre de despesa pressupostària primer i la del pressupost després, el que ha prevalgut és la seva decisió de limitar-ho a les forces independentistes.