Els seguidors de la sèrie The Crown coneixen bé aquesta història. Al desembre de 1952, durant quatre dies del gèlid hivern, una espessa boira va cobrir la ciutat de Londres. No era la boira habitual de la capital britànica. En realitat, va ser causada per la crema de carbó de baixa qualitat per combatre l’onada de fred. El carbó “premium” havia estat exportat per pal·liar els problemes econòmics derivats de la postguerra. La inversió tèrmica va provocar una acumulació de partícules contaminants i un fum tòxic que va acabar col·lapsant els hospitals i provocant en les setmanes següents 12.000 morts (segons les xifres oficials, probablement van ser més). El que semblava un episodi més sense massa importància, va derivar en una de les pitjors catàstrofes ambientals de l’època. A més dels morts i els milers d’afectats, la boira va impossibilitar el trànsit rodat i fins i tot es van suspendre les funcions en els teatres londinencs ja que el fum va envair també els espais tancats.
El primer ministre, Winston Churchill, i el seu govern, van reaccionar tard i malament, i a punt va estar de costar-li el càrrec, tot i que ja no repetiria en les següents eleccions, posant fi a una llarga carrera política de gairebé 40 anys. Era una crisi en tota regla i va ser molt mal gestionada. També des del punt de vista de la comunicació.
Estem envoltats de crisi per tot arreu, i no sembla que la història, amb exemples com la Gran Boira de 1952, hagi servit per aprendre la lliçó.
L’explosió al complex petroquímic de Tarragona; l’incendi de l’abocador al País Basc amb dos desapareguts que encara ningú sap on són; el col·lapse als aeroports de les Illes Canàries causa de la forta calitja; la contractació d’una empresa per desprestigiar adversaris i fins i tot jugadors de club per part de l’Barça; i, especialment, l’alarmant propagació del coronavirus amb un brot inexplicable a Itàlia són exemples de greus crisis que no sempre estan sent ben gestionades.
El lehendakari Urkullu va haver de sortir a demanar perdó per no haver actuat amb celeritat des del principi. L’incendi encara no s’ha sufocat, l’ambient a la zona és irrespirable i els dos treballadors segueixen probablement sepultats sota les escombraries. En el Barça és possible que s’acabin avançant les eleccions per l’escàndol esmentat. Veurem què passa a les Canàries. L’empresa de Tarragona no havia invertit prou en prevenció de riscos i havia estat advertida i sancionada per això. Però el més inquietant és el que passa amb el virus que va néixer a la Xina i que sembla que pot arribar en qualsevol moment al nostre país. L’OMS ha reconegut que estem davant d’un fenomen que és difícil de controlar i que pot expandir-se per tot el món si no ho saben frenar a temps. Ens falta informació veraç del que realment ha passat a la Xina. I la pregunta que es fa molta gent és si a Espanya, (també a Catalunya), estem preparats per combatre-ho.
Qualsevol gestió de crisi recomana abans de res prevenir els riscos abans que ocorrin. Fa dies que ens tranquil·litzen afirmant que a Espanya no hi ha hagut cap cas i que no hi ha perill de contagi. Calmar l’ansietat és també un bon consell en situacions de crisi. Però en el moment en què aparegui el primer cas, com ha passat a Itàlia, quines mesures prendrà el Govern? Els virus no entenen de fronteres. I sovint els governs no han après res dels errors del passat.
La gran Boira de Londres hauria d’estar avui més present que mai en les ments i agendes dels nostres governants. Si encara no l’han vist, no es perdin “The Crown”.
