El catalanisme ha de saber construir una única opció electoral

Aquest cap de setmana un dels partits més assentats en l’espai central del catalanisme, Units per Avançar, celebrarà el seu consell polític, on és possible que es decideixin pròxims acords amb altres organitzacions polítiques.

És una gran responsabilitat dels hereus directes d’Unió Democràtica, perquè la seva decisió pot facilitar, o no, la construcció d’un gran espai central del catalanisme a les pròximes eleccions. No és una tasca fàcil, això és una obvietat, perquè segurament si ho fos ja s’hauria realitzat. Però precisament per això és tan necessari unir una visió completa i la diligència, que no precipitació, per realitzar-la. Les persones d’Units tenen suficient experiència política com per dinamitzar la construcció d’aquest espai, i aquesta és una gran tasca, potser històrica, que mereix altura de mires.

És cert que hi ha dues sensibilitats i experiències polítiques diferents que vindrien a estar representades, d’una banda, per El País de Demà, l’organització sorgida de la trobada de Poblet i que té els seus lideratges més visibles en Antoni Garrell i Lluís Recoder. La seva caracterització és la de disposar d’un dens projecte programàtic per a Catalunya, que s’aparta deliberadament del conjunturalisme, i el pa per avui, i demà ja veurem, que caracteritza els actuals partits parlamentaris. I això és molt bo, perquè necessitem aquest tipus de regeneració política. La seva altra característica és la que recull una visió que no renuncia a la sobirania catalana, però no la situa en primer pla, rebutja el que ha fet el Procés, i considera que la independència en tot cas només es pot aconseguir en el marc de joc polític que estableix la Constitució. La seva preocupació, que és el que sobretot defineix el seu programa, són les grans polítiques públiques que Catalunya necessita. El seu objectiu: guanyar 4 o 5 diputats al vot independentista.

El tercer grup està format per Lliures i la Lliga Democràtica, que han anunciat un congrés d’unificació per a finals de març. Els seus principals dirigents, Fernández Teixidó, Roger Muntañola, Astrid Barrio i Mon Boch, són potser els que en major mesura han apel·lat a la necessària unitat, i el seu posicionament se situa en el catalanisme de l’autogovern constitucional. El fet que incorpori persones que en el passat han tingut relleu en àmbits del Partit Popular o de Societat Civil Catalana no pot ser vist com un demèrit, sinó com tot el contrari, perquè exemplifica la capacitat de futur del catalanisme, de la mateixa manera que altres han evolucionat del seguiment del procés al seu rebuig i adscripció al catalanisme. Però és que, de fet, sempre ha estat així. Per exemple, Unió Democràtica, amb criteris de selectivitat política, que imparteix carnets de puresa, mai hauria pogut sorgir perquè va agrupar persones procedents del carlisme, amb algunes que tenien el seu origen en Acció Catalana, la Lliga i grups de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Perquè la realitat és que el potencial electoral alimenta dos espais diferents del catalanisme. D’una banda, hi ha més d’un 10% de votants independentistes que ara votarien una cosa que encara no existeix, una opció catalanista forta. Això representa com a mínim 5 diputats, 4 de Barcelona i 1 de Tarragona. Una xifra que destruiria la majoria d’aquests partits, que en l’escenari actual es repetirà. Però, per altra banda, un 40% de votants de Ciutadans marxaran cap a l’abstenció (la resta repetirà, o es distribuirà entre VOX, PP i, en menor mesura, PSC). La majoria d’aquestes persones es van inclinar en les últimes eleccions per aquella opció com a partit refugi davant l’independentisme, però eren antics votants de CiU. Ara el que presideix el seu comportament és la fatiga i el desànim. Mobilitzar una bona part d’aquest electorat des d’un partit catalanista són molts vots i un potencial de 10 o més diputats.

Cert és que la dificultat resulta de fer convergir aquest doble perfil de votant, i que al menys sense un major i millor treball polític tal cosa no és possible. Però sí que ho és forjar una sola opció electoral, una llista única amb un bon lideratge, al voltant d’un programa comú de govern, que faciliti que una organització treballi sobre procedent de l’independentisme mentre una altra ho faci en camp de l’antic votant de CiU, avui abstencionista, unit per un projecte de govern forjat al voltant d’objectius i motivacions que han estat abandonades pel govern de la Generalitat, tot i que són fonamentals per a la gent. Repassar quins poden ser aquests objectius motivadors serà objecte del meu proper blog.