El camp esclata. Un problema profund

Les protestes han esclatat al món agrari amb una dimensió poques vegades assolida, i en aquest sentit no hi ha una diferència significativa entre les tractorades de Lleida, València o Andalusia, el que posa en relleu que hi ha un comú denominador de malestar agrari profund, que no és flor d’un dia però que ara esclata per un seguit de circumstàncies.

Hi ha també una relació entre la revolta de l’Espanya buidada, que té a Catalunya la seva manifestació en les comarques del sud, les prepirinenques i algunes de centrals com la Conca de Barberà i les Garrigues.

Una causa fonamental de la crisi agrària és el desequilibri entre la capacitat negociadora dels productors i la demanda, representada sobretot per les grans superfícies i agents exportadors. En aquest cas l’economia de mercat falla per la seva pròpia base, perquè mentre uns poden imposar els preus, els altres poca cosa més poden fer que assumir el diktat.

És evident que la legislació existent per regular la cadena de valor dels preus agraris no està funcionant prou bé. Entre altres raons perquè un cop més en el nostre país, que es legisli no vol dir que s’apliqui després el que està legislat.

Però, el problema va més enllà d’aquesta qüestió i sorgeix d’una acumulació d’omissions i circumstàncies.

Per una part, el nostre sector agrari ha d’afrontar importants exigències sanitàries, ambientals i purament administratives que generen cost, i alhora ha de competir amb el mercat exterior amb productes vinguts del món que no tenen aquestes restriccions. El raïm que procedeix del Perú o Austràlia, per citar un exemple, està present tot l’any i amb certa regularitat. En realitat es parla molt del producte de proximitat i de la necessitat de no generar impacte ambiental, però el transport de productes agraris de l’altra banda del món en grans quantitats i freqüències està a l’ordre del dia. Hi ha hagut també fets concrets que han perjudicat sectors determinants. L’estúpida guerra freda que ve mantenint Europa amb Rússia a causa d’Ucraïna ha causat un dany terrible a la fruita dolça i per tant al sector agrari mediterrani, però com qui dirigeixen les operacions són els països centreeuropeus i nòrdics, aquesta qüestió no els hi importa. També els aranzels que ha imposat Trump per compensar els ajuts a l’Airbus europeu està directament relacionada amb la crisi del sector oliverer.

Un encebador de la bomba que ha ocasionat l’explosió és el nou salari mínim. No és determinant, però és aquella gota que fa vessar el vas, sobretot a les regions on el nou salari mínim està molt a prop del salari mitjà.

Tot això ha vingut amanit perquè les estructures de producció agrària no han tingut cap política digna d’aquest nom per part de les administracions. I els problemes de productivitat són notables.

És evident que l’agricultura ecològica, els productes de proximitat són una sortida per a les explotacions familiars, però només per unes quantes. Però les grans extensions de conreus de secà i fins i tot de regadiu requereixen solucions molt millors.

En el cas de Catalunya, cal fer palès que l’última reforma de l’administració per reformar el sector agrari va dur-se a terme en la segona meitat dels anys 80, i des d’aleshores ha plogut molt. Es necessitarien explotacions agrícoles molt més grans amb un nivell de gestió i suport tècnic i científic molt important que està perfectament a l’abast de les condicions actuals del món agrari i dels recursos que disposa l’administració. Però aquesta està desapareguda perquè en l’àmbit agrari s’ha convertit en una simple gestoria de la Unió Europea i d’altra banda s’ha trossejat el seu àmbit real a força de separar entre departaments el sector forestal de l’agrari, una incongruència que diu molt de la visió barcelocèntrica de l’actual govern de la Generalitat.

Per si tot això fos poc, els fons estructurals i els fons agraris a conseqüència del Brexit registraran una reducció del 14 i 16% respectivament.