La distribució de les presidències de les comissions i els diferents llocs de les seves respectives meses ha destapat una crisi monumental de la concepció democràtica que impera a la cambra que representa tots els ciutadans.
L’aliança de PSOE i Unides Podem ha imposat la seva llei en la distribució dels 132 càrrecs que componen les 33 comissions que té el Congrés. D’elles depèn la important funció d’ordenar, atorgar prioritats i establir, per tant, els ordres del dia en el debat parlamentari, així com els terminis de funcionament. Són 15 en total, i cada un d’ells disposa d’una presidència.
El que veiem habitualment a la televisió, les imatges del plenari, són només la part més vistosa i on es realitzen les votacions finals, però darrere de cadascuna d’elles hi ha el funcionament de les diverses comissions, i a les seves respectives meses és on resideix l’activitat bàsica de Congrés.
El més lògic en un sistema democràtic, que reconeix com a essencial el pluralisme polític, és distribuir les presidències i altres responsabilitats de les comissions de manera proporcional als resultats obtinguts. Així s’ha vingut fent al llarg dels anys, amb els seus més i els seus menys. Però mai s’ha arribat a l’extrem que ara ha imposat la majoria de Govern, formada per socialistes i Podem, que basant-se en aquest fet ha imposat la seva llei. Els seus 19 vots a la Mesa del Congrés, que regeixen la distribució dels càrrecs, davant dels 15 que sumen PP, Vox i Ciutadans, ha conduït a deixar sense cap lloc a Vox, el tercer partit de la cambra, que compta amb 3,6 milions de vots, i de pas a Ciutadans, amb 1,6 milions. D’aquesta manera, s’ha marginat la representació de més de 5 milions de ciutadans.
El PP s’ha plegat a aquesta imposició a canvi de disposar de 7 presidències amb l’argument que si no ho feia es quedava sense cap, perquè el PSOE els va pressionar en aquest sentit. Esquerra Republicana, amb 13 escons, i el Partit Nacionalista Basc, amb 6, com aliats que són de Sánchez, sí que disposaran de representació, amb una presidència de comissió respectivament, i altres càrrecs de les diferents taules. El Partit Popular ha fet molt de mal adherint-se a aquesta actuació tan antidemocràtica. Més li valia afrontar la situació i desencadenar l’escandalós escenari on només el Govern i els seus aliats tinguessin presència a la mesa de les comissions.
Tot això ho han justificat els partits de govern per tal d’establir un cinturó de seguretat al voltant de Vox, com si algú pogués conferir el dret a atorgar credencials democràtiques a alguns partits en detriment d’altres, quan tots s’acullen al règim de representació parlamentària, i més quan un dels partits beneficiats pel pacte és ERC, els dirigents de la qual han participat, d’acord amb la justícia espanyola, en una sedició o almenys en un intent de sedició.
No es tracta de defensar a Vox o Ciutadans per la seva política, sinó la raó de la democràcia pluralista, que no pot quedar reduïda a dictadura d’una majoria, a més escanyolida. Això és precisament el que ha vingut succeint al Parlament de Catalunya i que els socialistes catalans han estat els primers a criticar: la dictadura de la majoria per imposar les seves normes en el funcionament parlamentari, sense respectar la necessitat de consensos o majories qualificades per a determinades qüestions.
