El programa de govern de Sánchez -que hauran de desplegar quatre vicepresidències i vint-i-dos ministeris, amb totes les dificultats de coordinació que la proliferació de responsables implica- té però com a principal dificultat la manca de fonament econòmic dels seus propòsits.
S’inicia per tant una etapa que vindrà marcada per tres característiques:
- La feblesa parlamentària, que passarà la primera prova de foc amb l’aprovació del pressupost,
- la coordinació de l’acció de govern, i
- la dificultat per dur a terme tot allò que s’ha compromès i que comporta despesa.
Aquest últim punt pot fer que el govern Sánchez s’acabi convertint en un conjunt de gestos de cara a la galeria per la dificultat econòmica de dur a terme el que s’ha pactat.
Del conjunt d’informacions que han aparegut en els mitjans especialitzats, queda prou clar per on peta la costura pressupostària del nou govern. L’increment de les pensions representarà una despesa addicional de 1.400 milions d’euros, a la qual caldrà afegir el dèficit estructural que es produirà enguany. La pujada de sou dels funcionaris són entre 3.000 i 3.300 milions d’euros addicionals, el que situa només en aquests conceptes una xifra propera als 5.000 milions d’euros, que és la magnitud prevista que puguin aportar els nous augments impositius: IRPF, grans empreses, Dièsel, taxa Google i gravamen a les transaccions financeres. Cal dir que a més que aquesta és una hipòtesi màxima perquè si bé la despesa apuntada tindrà efectes des de l’1 de gener, els nous ingressos fiscals començaran a realitzar-se ben entrat l’any.
Hi ha tot un segon paquet de mesures, com és la d’augmentar al llarg de quatre anys el pressupost d’educació del 4% al 5%, i això pot representar uns 2.300 milions d’euros cada any; passar la Sanitat del 5,3% al 7%, uns altres com a mínim 3.000 milions anuals; la renda mínima d’inserció, 3.000 milions; dependència; habitatge; el cost de suprimir el copagament; el permís de maternitat i l’augment d’inversió en I+D. Tot aquest altre paquet pot significar uns 12.000 milions d’euros addicionals.
Un tercer epígraf és la necessitat de reduir els costos en 8.000 milions d’euros, tal com va demanar la Comissió Europea en relació amb el projecte del pressupost anterior no aprovat. En total uns 20.000 milions d’euros, que poden ser una mica menys en funció de quan s’implementin les mesures i de la negociació amb Brussel·les. Per la part dels ingressos no comptabilitzats es podrien obtenir uns 1.000 milions d’euros per la Seguretat Social generats pel salari mínim interprofessional, 800 milions d’euros per la millora de la lluita contra el frau fiscal, malgrat que hi ha opinions tècniques que consideren que aquesta xifra no hauria de formar part del pressupost, i 2.000 milions d’euros per estalvi en els tipus d’interès. Tot això, evidentment, dóna una xifra molt inferior i que hem situat en 20.000 milions d’euros.
La balança es podrà ajustar més o menys a conseqüència dels ingressos procedents de l’increment del PIB, donat que aquest sempre creix excepte en els períodes de recessió. Podrien ser uns 12.000 milions d’euros que ajustarien més el resultat, malgrat que el dèficit del programa continuaria sent evident i s’afegiria a l’estructural que pateix el pressupost espanyol. Per tant, el desenvolupament de l’activitat econòmica al llarg del 2020 serà crucial perquè el forat sigui gran o es converteixi en insuportable.
Però és que a més hi ha el compromís de dur a terme un nou sistema de finançament, cosa lògica si es considera que ja s’hauria d’haver produït l’any 2014. Canviar-lo significa, al marge del debat polític, que el govern de l’estat posi més diners sobre la taula, i no està gens clar d’on poden sortir. Possiblement aquesta història s’acabi amb un nou endarreriment que seria desastrós per a les finances autonòmiques.
I encara queda un nou factor a resoldre: el quitament del deute econòmic que és impagable en gran part i que significa quasi 200.000 milions d’euros. Aquí destaca Catalunya, que és amb diferència la comunitat amb un endeutament més gran perquè ella sola representa 70.000 milions d’euros.
Amb totes aquestes dificultats per quadrar els números, caldria afegir dues omissions de significació en el programa de Sánchez. Una, la més gran econòmicament, perquè Espanya seguirà sent, malgrat la seva crisi de natalitat, un dels pocs països d’Europa que no té una política de família digna d’aquest nom. L’altra és que la posada en marxa de la llei sobre l’eutanàsia no vindrà acompanyada del corresponent augment de les cures pal·liatives, que pugui significar pels ciutadans una possibilitat real d’optar.
