IDEES PRÈVIES.
– És estèril debatre aquí i ara les causes històriques i actuals d’aquest conflicte i, més encara, les responsabilitats polítiques que se’n deriven.
– Ha de plantejar-se en els seus exactes termes: no es tracta d’un problema català, sinó del problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat, és a dir, del repartiment de poder. Un problema que s’ha anat agreujant amb el pas del temps, fins a desembocar en una situació de potencial emergència, la més greu viscuda a Espanya des del començament de la Transició.
– És un problema polític. Per tant, només pot afrontar-se amb la paraula com a instrument, la llei com a marc i la política com a tasca. Amb respecte a la realitat dels fets (les coses són com són i no com voldríem que fossin), amb respecte al marc normatiu vigent (l’alternativa a la norma només és la violència exercida d’una o altra forma) i amb respecte a l’adversari (el seu menyspreu porta sempre la seva negació -Espanya no existeix, l’Estat està en coma, Catalunya no és una nació, el problema català és fruit de la crisi econòmica … -, i a la conseqüent infravaloració de la seva capacitat de reacció i de resistència.
– Del que es deriva que és imprescindible el diàleg, però no un diàleg informatiu (ens ho hem dit tot mil vegades); no un diàleg dialèctic (les posicions estan cristal·litzades i no ens convencerem recíprocament de res), sinó un diàleg transaccional (fent recíproques concessions en temes sensibles), que es concreti en un pacte -en un apaño- que no pretengui ser per sempre ( la paraula “sempre” no existeix en política) sinó per a una o dues generacions, ja que, en el marc europeu i global, el canvi és i serà tan accelerat que resulta impossible preveure l’immediat futur. Tot això sense una mala paraula, sense un mal gest, sense una mala actitud. Sense l’arrogància que tantes vegades encobreix un complex d’inferioritat.
– Cal precisar, a més, que no es tracta de traslladar el model basc a Catalunya. Les circumstàncies, dimensions i impactes a l’Estat són diferents per al País Basc i Catalunya.
DIÀLEG TRANSACCIONAL.
- Temes sobre els quals ha de recaure:
- Reconeixement de Catalunya com a nació.
- Competències identitàries (en llengua, ensenyament i cultura) exclusives de la Generalitat, dins el marc de la Constitució i la jurisprudència de Tribunal Constitucional i de l’Tribunal Suprem.
- finançament:
- Fixació d’un límit a l’aportació a el fons de solidaritat, mitjançant l’establiment d’un límit percentual o la implantació efectiva del principi d’ordinalitat.
- Establiment d’una Agència Tributària compartida per l’Estat i la Generalitat.
- Consulta (referèndum de ratificació) als ciutadans catalans sobre si accepten o no la proposta del pacte assolit pels Governs de l’Estat i la Generalitat, que reculli els acords assolits sobre els tres punts precedents.
- El diàleg transaccional sobre els quatre temes precedents exigeix i implica no posar sobre la taula de debat la independència de Catalunya (dret d’autodeterminació i dret a decidir) ni la relació bilateral (confederal) de Catalunya amb la resta d’Espanya.
- Procediment a seguir:
- La proposta de diàleg ha de partir del Govern central, un cop aquest hagi assumit que el diàleg transaccional és l’única via per a canalitzar el problema. I, al seu torn, aquesta proposta exigeix un previ principi d’acord entre la majoria dels partits constitucionalistes espanyols (sobre aquest tema, el Govern -sigui del partit que sigui- no pot entrar en un procés negociador sense el suport de l’oposició)
- La negociació haurà de formalitzar-se dins el marc institucional i sense la intervenció de cap tipus de mediador.
- S’ha de plasmar en una reforma de l’Estatut de Catalunya i de la LOFCA, eludint expressament la reforma constitucional per la seva dilació en el temps i per la dificultat d’arribar a un consens entre les diverses forces polítiques.
DIFICULTATS.
- Resulta ara per ara extraordinàriament difícil arribar a un principi de consens sobre aquesta proposta entre el Govern central i l’oposició; un consens que només serà possible quan una i altra tinguin el coratge d’admetre que la perpetuació d’aquest problema conduirà inexorablement a la desestabilització de tota Espanya (que repercutirà en tot el sistema autonòmic sense excepció) així com a un greu deteriorament de la seva imatge internacional .
- També és negativament decisiva la inexistència actual d’un líder català que tingui el coratge de dir la veritat als ciutadans catalans independentistes, és a dir, que reconegui que aquí i ara la independència no és possible, i de perseverar en aquest va intent només conduirà a la consolidació i agreujament de la fractura social de Catalunya, a la seva erosió econòmica i a la pèrdua d’oportunitats.
- Finalment, la política internacional està entrant en una etapa, previsiblement llarga, de molt fortes turbulències econòmiques, polítiques i geoestratègiques. En aquest marc, cap ajuda vindrà de fora per resoldre el nostre problema. Abans en contra, la crisi internacional pot contribuir a agudizarlo. En conseqüència, el nostre futur està exclusivament en les nostres mans.
EL SUPORT QUE PRECISA.
- La situació només es pot desbloquejar si, d’una banda, el Govern espanyol i, al menys, el primer partit de l’oposició (el Partit Popular) arriben a un principi d’acord sobre el marc de negociació amb el Govern català (sorgit de les pròximes eleccions) i els independentistes catalans; i, d’altra banda, si tots els independentistes catalans admeten que, aquí i ara, la independència de Catalunya no és possible i només queda una sortida al conflicte: la negociació.
- Per intentar aquest desbloqueig és imprescindible que un partit solvent i no implicat directament en el conflicte s’esforci a fer veure a les dues parts enfrontades les conseqüències pernicioses que per a tots comportarà la prolongació indefinida del conflicte.
- Aquesta pressió hauria de exercir-se sobre el Govern central, el Partit Popular (Ciutadans s’ha exclòs amb el seu “cinturó sanitari”), el Govern català i els partits independentistes catalans.
Barcelona, juny 2019
