Per poc bé que funcionin les coses, i malgrat el pes de l’independentisme, el 2020 pot inaugurar un període d’hegemonia socialista, que en el cas català fins i tot podria superar el de l’esplendor dels anys 80. L’accés als centres de poder del PSOE i PSC, no tant per resultats electorals espectaculars com per la seva capacitat d’elaborar acords de geometria variable, ha esberlat el bloc independentista i acabarà per trencar-lo.
La lògica socialista és la d’actuar per aconseguir gestionar el màxim de pressuposts i disposar del màxim de llocs de treball a l’administració pública. Aquest és el seu primer objectiu. Es pot dir amb raó que és compartit pels altres partits, però amb una diferència substancial a favor dels socialistes: ho supediten tot a aquells fins. I això els permet assolir un escenari com el següent:
- El PSC va pactar amb Colau a l’Ajuntament de Barcelona i en va assegurar el govern amb l’ajuda impagable de Valls, deixant fora de joc a ERC i Maragall, que era el guanyador de les eleccions. L’Ajuntament té el segon pressupost en importància de Catalunya després de la Generalitat.
- En una operació brillant li va prendre la cartera als republicans a la Diputació de Barcelona pactant amb JxCat. D’aquesta manera guanyaven la presidència, amb Núria Marín, sense ser la força més votada -ho era Esquerra- i trencaven el bloc independentista. La Diputació és el tercer pressupost de Catalunya.
Amb aquestes dues operacions deixaven a ERC sense premi pels seus bons resultats electorals. Qualsevol diria que els republicans mostrarien la seva força fent pagar als socialistes el cost d’aquesta expulsió dels llocs de govern, que podien pensar que els pertocaven com a guanyadors.
- Però vet aquí que ara els republicans semblen estar contra les cordes i facilitaran que Sánchez, el cap de tot el socialisme, assoleixi la presidència del govern. Les operacions socialistes a Catalunya al final no tindran cap cost polític. La pregunta lògica és sobre quines són les importants contrapartides que obtindrà ERC, no només per rescabalar-se de l’expulsió del govern de l’Ajuntament i Diputació, sinó també per fer president a Sánchez. Fins ara tot el que es percep són cessions semàntiques: que si “conflicte polític” en lloc de “social”, que si trucada a Torra junt amb les trucades a tots els altres presidents autonòmics… El benefici del pacte és encara un enigma. I encara ho és més si es considera l’últim moviment socialista a Catalunya.
- Iceta ha proposat un acord per aglutinar el partit de Colau, és a dir, l’esquerra que cavalca dins i fora del sistema (cada vegada més a dins), amb els petits grups catalanistes que volen reconstruir l’espai de centredreta, el que dominava Convergència. Es tracta d’Units, Lliures, la Lliga i l’anomenat grup de Poblet. Iceta vol fer això per guanyar la presidència de la Generalitat i fer que no caigui en mans d’ERC. Quina lògica té per a Esquerra facilitar la presidència de Sánchez per reforçar el socialisme a Madrid, tot veient que el projecte del PSC és excloure-la de tots els centres de poder? Misteri.
L’operació d’Iceta és brillant perquè al mateix temps aconsegueix, si el seu projecte prospera, satel·litzar i deixar reduïts a la mínima expressió els intents de configurar una nova alternativa catalanista. D’aquesta manera el substitut de Convergència no seria Esquerra, com el guió dels vots semblava indicar, sinó finalment el PSC. Si l’aliança qualla i tots formen part d’una mateixa llista, el negoci per als socialistes és clar, perquè d’aquesta manera impedirà que aquests partits petits cobrin vida pròpia i es desenvolupin buscant recursos i gent per concórrer en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tindran la comoditat d’obtenir potser un diputat, cas actual d’Units, a canvi de sacrificar el seu creixement futur. Serà, encara que molt més reduïda, la nova versió de la relació entre CiU, que ja es va veure com va acabar per a Unió, o la del propi partit socialista amb Ciutadans pel Canvi. Si concorren per separat, però amb l’existència d’un pacte previ que obligui a votar a Iceta per a la presidència de la Generalitat, li hauran fet la campanya, perquè qui optarà pels actors secundaris podent tenir la satisfacció d’elegir l’actor principal?
