França és un país que funciona a mig gas des del dijous 5 de desembre, primera jornada de vaga contra la reforma de les pensions proposada perEmmanuel Macron, que cerca simplificar el complicat sistema actual i establir un règim universal.
Tot i que la vaga es volia general, el seguiment fou extremadament desigual: els funcionaris públics hi participaren en gran nombre; entre els conductors de tren (SNCF) i metro parisenc (RATP) la mobilització roçà el 90%. En el sector privat, el impacte hauria estat mínim si no hagués estat per la vaga dels transports públics.
A diferència d’Espanya, a França la llei no imposa un veritable servei mínim, sino que tan sols obliga a informar amb certa interrupció de les perturbacions. El resultat ha estat la semi-paràlisi de la regió parisenca i 600km de cues a les carreteres divendres al vespre, un rècord històric.
Els empleats de la SNCF i la RATP es queixen de la pèrdua dels seus «règims especials», un conjunt de condicions laborals extremadament avantatgoses aprovades a mitjans del segle XX i justificades per les dures condicions de treball -en aquell temps- així com per la prosperitat inusual del període i una esperança de vida molt més baixa que l’actual.
Avui, però, aquests règims especials s’han convertit en una aberració socialment injusta, com mostra la gràfica següent publicada pel diari Le Parisien. Els empleats de la RATP reben de mitjana una pensió bruta tres vegades més important (!) que els del sector privat, i es jubilen 7 anys abans.
Els empleats de la SNCF, la RENFE francesa, guadeixen de condicions similars. L’escàndol és particularment majúscul en el cas dels conductors de tren, que es poden jubilar als 50 anys (!) i gaudir d’una pensió equivalent al 75% del sou mensual dels sis mesos anteriors la jubilació.
Es tracta de condicions tan desmesuradament avantatgoeses que causen per sí soles un important dèficit públic: 3.000 milions d’euros dels pressupostos es destinen cada any per pagar les pensions de la SNCF, i 700 per les de la RATP. En el cas dels funcionaris públics, el cost s’eleva a uns 8.000 milions d’euros.
Són els francesos que treballen en el sector privat qui finançien no sols les seves pròpies pensions, sino les d’un seguit de col·lectius que, en comptes d’estar agraïts, es dediquen a boicotejar les jornades de treball d’aquells a qui ho deuen tot.
A Alemanya, a canvi del lloc de treball permanent i una pensió elevada, els empleats públics estan obligats a garantir el servei que presten. A França, en canvi, són el que més vagues fan, coneixedors del efectivíssim xantatge que els brinda la natura de la seva feina.
A diferència dels militars, policies i magistrats francesos, que no poden fer vaga, o dels empleats sanitaris, que en poden fer però garantint el servei, els transportites poden prendre com ostatges els milions de persones que necessiten els transports públics per anar i tornar de la feina o veure la família el cap de setmana. I això durant un període indefinit.
De moment, els principals sindicats de la SNCF ja han fet una crida a «perenitzar» la mobilització i «endurir» la vaga. La presa d’ostatges continua, davant el govern de Macron que, tot i que no sembla de moment voler fer-se enrere, tampoc pren mesures d’urgència per restablir l’ordre i permetre als francesos viure normalment.