Una de les grans ensenyes de la campanya electoral d’Ada Colau en la primera legislatura, determinant per arribar a l’alcaldia, va ser la de lluitar per un habitatge a l’abast de tothom. El que significava promoure la construcció d’habitatge social i arribar a exercir un cert control en els preus del lloguer.
La construcció d’habitatges ha estat fins ara minsa i no només per un problema de recursos, sinó també de capacitat de gestió. Però és que a més el preu del lloguer ha continuat escalant fins a límits estratosfèrics, de manera que en l’actualitat ja superen en molt el màxim del boom a la ciutat de Barcelona, que se situava en 813 euros al mes el 2008. Aquesta xifra ja va ser superada el 2017 arribant als 877,3 euros al mes, i l’evolució ha continuat a l’alça de manera implacable fins als actuals 956,5 euros al mes.
L’augment ha estat generalitzat a tots els barris de Barcelona, perquè aquella xifra és el preu mitjà. Tres districtes la superen àmpliament: l’Eixample (1.066,8 euros/mes), Les Corts (1.121,4 euros/mes) i Sarrià-Sant Gervasi (1.282,1 euros/mes). Tres altres districtes se situen per sobre la xifra dels 900 euros, concretament Ciutat Vella (941,9 euros/mes), Gràcia (938,7 euros/mes) i Sant Martí (927,7 euros/mes).
Des de l’any 2000, la ciutat ha sofert un increment del 134,3%. I han estat els districtes de major renda Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts on la puja ha estat més moderada, 103,1% i 97,5% respectivament. El major augment s’ha donat a Ciutat Vella, de manera que aquest districte ha passat de ser el que tenia els preus de lloguer més baixos l’any 2000 (325,2 euros/mes), per darrere de Nou Barris (330,9 euros/mes), a ocupar la quarta posició just per darrere de l’Eixample.
S’ha produït un procés de gentrificació accelerat que no només té a veure amb el desplaçament generat pels nous residents, sinó que està molt connectat a l’impacte dels pisos turístics que han revaloritzat la zona en considerar-la “pintoresca”. Aquest resultat expulsa a la gent que vivia en ella i que precisament es caracteritza per ser de les de menors ingressos de la ciutat.
Hi ha un fracàs municipal en aquestes dinàmiques tan radicals i ràpides pel que és el temps històric d’una urb. Fracàs en la capacitat de contenció, que segurament era difícil de dur a terme, però fracàs també en les mesures de pal·liació i d’ajuda a la població afectada.
Ara es veu clarament que la bandera que va aixecar Colau amb l’habitatge era demagògica, ja que escapava de les possibilitats de l’Ajuntament. Però això no invalida la crítica, que en tot cas és una crítica precisament a l’ús de la demagògia per escalar posicions polítiques. Ni és excusa la dificultat per justificar la incapacitat d’aplicar aquelles mesures, que si no resolen el problema almenys atenuen els seus aspectes més negatius sobre el conjunt de la població.
